LLIBERTAT

Transglosadors. De la glosa al hip hop

2012-02-16T00:34:00.002+01:00

El col·lectiu Cor de Carxofa i el Centre Cultural La Farinera del Clot aposten per apropar la glosa i el hip hop en català

Un any més el món de la música improvisada en català va protagonitzar el Transglosadors, una trobada amb l’objectiu d’apropar la glosa, vessant més tradicional d’aquesta música, amb el hip hop. El passat 4 de febrer, el Centre Cultural La Farinera del Clot, en una iniciativa conjunta amb l’organització Cor de Carxofa, va acollir improvisadores d’arreu dels Països Catalans en un combat per aconseguir les millors rimes, ja fos cantant un garrotí o rapejant.

Aquesta era la cinquena i última vegada que se celebrava el Transglosadors, la jornada de connexió entre la glosa i el hip hop en català. Els col·lectius organitzadors, un cop més, van voler demostrar que la distància entre la glosa tradicional i l’estil de música rap no és tan acusada com ens podria semblar. Al cap i a la fi, en termes generals, la idea és la mateixa: l’origen de tots dos estil es troba en la cultura popular, tots dos construeixen rimes de manera improvisada amb una música de base, volen aconseguir un discurs més o menys fluït i, sobretot, elaborar un missatge de temàtica comuna entre els dos estils: la crítica social i política (i alguna o altra rima més pujada de to).

La jornada

Va començar a les 20h, amb una sessió de micro obert dirigida per El Putu Nota (Pau i Xavi), i Poker d’Asos, que van rapejar alguns temes propis i van donar peu a les glosadores que es trobaven entre el públic a pujar i intentar improvisar a ritme de hip hop. Algunes intrèpides s’hi van atrevir, tot i que se les va veure molt més còmodes cantant garrotins i nyacres dalt l’escenari, durant la batalla entre glosadores i rapers. De la mateixa manera, aquests últims van provar sort amb la improvisació tradicional – alguns amb més èxit que d’altres, s’ha de dir –. Mireia Mena, Ramon de Cervera i Ferriol Macip, entre d’altres, van protagonitzar aquest “Espectacle Transglosador”.

Per acabar la nit, van pujar a l’escenari la resta de glosadores per oferir el darrer combat de glosa per equips que oficiaria Transglosadors. D’aquesta manera va concloure la final de la Lliga Nacional de Glosa, quedant l’equip de Guillem Ballaz, Caterina Canyelles, Ferriol Macip i Maria Dolors Sabater com a guanyador.

La crítica social, la corrupció, els mil-i-un vestits de Camps... van ser temes força recurrents, tant al combat com a la xarxa social Twitter amb el #garrotweet, que va tenir un paper força actiu durant tota la jornada. Tot plegat va anar animat per una backband de primera amb Marc Serrats al capdavant.

L’últim

I després de cinc anys, Transglosadors s’acaba. Com qualsevol projecte, comenta Caterina Canyelles, glosadora i presidenta de Cor de Carxofa, Transglosadors va néixer, va créixer, ha donat els seus fruits i ara s’ha d’acabar. Ja ha fet la feina que havia de fer, la pretensió no era que durés per sempre. Això no vol dir, ni molt menys, que l’associació deixi de fer altres coses per recuperar, estimular i difondre la glosa en català.

S’acaba el Transglosadors / Però una cosa jo us diria / Podem estar ben contents / De la bona companyia.

_____________

#garrotweet

Per segona vegada a Transglosadors, Twitter va resultar una eina innovadora útil per donar veu tant a aquells que no eren a l’acte en persona, com al públic o els mateixos glosadors que volguessin interactuar i provar sort amb els garrotweets.

Què és un garrotweet? Com descriu el col·lectiu Cor de Carxofa, “és el fill esguerrat dels garrotins, però només per escrit. És a dir, que són quatre versos de set síl·labes amb rima, com a mínim, entre el segon i el quart vers”.

Roc Casagran, el jove poeta de Sabadell, va ser qui es va encarregar d’anar proposant temes a Twitter perquè la gent participés d’una manera semblant al concurs que s’estava duent a terme a l’escenari de La Farinera.

(Article publicat a l'edició en paper del Setmanari de Comunicació Directa, número 260, 8 de febrer de 2012.) La publicació en paper conté alguns canvis d'edició.

Reflexions conspiratòries

2012-01-18T23:56:00.000+01:00

Sembla que, finalment, sí que he après coses a les classes de català de la universitat. I sobretot he tingut ocasió de reflexionar. Fa unes setmanes vam estar fent un debat que portava el nom de “Catalunya is not spain”. Amb això ja ho dic gairebé tot. La qüestió és que analitzàvem el tema a partir dels mitjans de comunicació, i vam estar veient alguns programes que s’emeten a televisions i ràdios de dretes que, realment, escandalitzen i molt. L’insult gratuït flotava per l’ambient dels platós. Sobre això, vam estar comentant que aquí, als mitjans catalans, mai hi trobaríem unes acusacions com les que apareixen a Intereconomía, o com les que llença Jiménez Losantos al seu programa absolutament denigrant.

Parlant, doncs, d’aquest tema, se’m va acudir una cosa, una espècie de conspiració, una manera d’aconseguir la independència de Catalunya.

Què passaria si un mitjà de comunicació català produís un programa com aquest que acabo d’esmentar? Quan ho fa Espanya no passa res però, si ho fes Catalunya, no és ben cert que ens emportaríem una bona bufetada i, probablement, una multa, i diverses acusacions per diversos motius i diverses collonades. Un cop aquí, segurament es tancaria el programa en qüestió, hi hauria censura al mitjà, etc. I què passaria, a més, si el programa formés part d’una cadena pública? No és molt probable que aquesta acabés desapareixent? Que la tanquessin des del Govern? (Plantejo suposicions, però estic segura que això no passaria a una cadena espanyola.)

Aquí és on entra el poder del poble.

Ens trobem, actualment, en què hi ha una part de la població de Catalunya que té clar que vol la independència, una altra part que no la vol i una altra que no s’inclina per cap opció. Estic convençuda que si desaparegués tv3, considerant que és el mitjà de comunicació públic català de major rellevància, moltes de les persones que no veuen clara la independència canviarien d’opinió, per la forta repressió que exerciria el Govern espanyol sobre Catalunya. I a bogeria del poble, l’excitació, la indignació... del poble serien molt més fortes que la repressió. CAOS, CAOS, CAOS!!!

Catalunya s’acabaria revelant contra Espanya i aconseguiríem la merescuda independència.

Someone missing

2012-01-17T19:06:00.003+01:00

Ara ho faria diferent... Ara et deixaria que m'agafessis la mà mentre passegem pels carrers del teu poble. Ara em quedaria mirant-te durant hores, sense apartar la mirada com vaig fer aquell dia a casa teva. Si tornés a començar l'estiu et deixaria acariciar-me i et tornaria totes i cada una de les carícies, perquè no arribés un dia en què ja no volguessis tornar-me a cuidar com si fos una nina fràgil. Per no haver-te de trobar a faltar i sentir que podria haver-ho fet millor. I potser així hauríem parlat més, i potser no m'hauries deixat de trucar.

Confidències dalt l'escenari. Motis/Chamorro/Terraza

2012-01-12T22:31:00.001+01:00

El Jamboree de Barcelona va acollir, el passat diumenge, el primer concert del cicle Andrea Motis, Joan Chamorro & Friends que tindrà lloc a la sala durant el primer trimestre de l’any. Motis i Chamorro, acompanyats pel pianista Ignasi Terraza, van sortir a l’escenari a oferir una bona dosis de jazz.

El repertori que van tocar, en gran part, forma part del CD Joan Chamorro presenta Andrea Motis, que van gravar els músics l’any 2009, juntament amb molts altres artistes de talla internacional. Alguns temes, com va anar dient Chamorro mentre els presentava, no els havien tornat a tocar des de la gravació del CD, com són, per exemple, Basin Street Blues o It’s a Wonderful World.

El públic, que omplia la sala més enllà dels seus límits, va poder gaudir d’un jazz net, tendre, amb molt sentiment. Per la seva banda, els tres músics presentaven els temes de tant en tant, quan sortien de l’estat de trànsit en què es trobaven, abstrets, com si fossin a un altre món. Terraza va oferir uns solos impecables; Motis va mostrar preferència per la trompeta, més que pel saxo; i Chamorro ensenyava, orgullós, el seu immens saxo baix.

Els temes que van sonar, variats, decidits i retocats a última hora, van ser, entre d’altres, Somewhere over de rainbow, Someday my Prince will come, Desafinado, New Orleans, I can’t believe that you are in Love with me, Twenty-four hours a day, L.O.V.E i un increïble Please don’t talk about me when I’m gone, que va impressionar el públic amb la seva animada execució i velocitat.

'Tretzevents', els còmics de la infància de Catalunya

2012-01-12T20:50:00.009+01:00

Després de 60 anys d’il·lusionar la mainada, la revista es deixarà de publicar

En un indret de l’Eixample de Barcelona, a prop d’Arc de Triomf, hi ha una petita llibreria. Al fons del local, una porta dóna accés als despatxos de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Allà, acompanyada de revistes de tots els colors possibles, em va rebre Montse Ginesta, dibuixant, il·lustradora i, fins ara fa un mes, directora de la revista infantil Tretzevents. Engrescada i xerraire, va començar a parlar, disposada a explicar-me amb pèls i senyals la seva passió pel còmic i pel català.

L’any 1951, sota el nom de l’Infantil, va aparèixer una de les primeres revistes en català. Uns anys més tard canviaria aquest nom per Tretzevents. A través de les seves pàgines milers de nens i nenes de Catalunya han jugat i viatjat pel món dels còmics. La seva tasca va ser reconeguda l’any 1987 amb la Creu de Sant Jordi. Després de seixanta anys, el Tretzevents ha anunciat el seu tancament. El motiu? La falta de subvenció que ajudava a mantenir-la.

El Tretzevents es va intentar comercialitzar als quioscs. Veient que no acabava de funcionar, es va optar per fer-lo revista de subscripció. Amb les dificultats que això comporta, la falta de diners i de promoció, la Conselleria els va atorgar una subvenció que, amb la situació econòmica actual, han deixat de rebre. Montse Ginesta me’n va donar la seva opinió: “Nosaltres no som crítics amb què ens hagin tret la subvenció. Nosaltres som crítics amb la crisi que passem. Els diners es poden gestionar en coses que potser l’Estat opina que són més interessants. Jo opino que la llengua ho és molt, però ells poden opinar que no...”

Es tracta, des dels seus orígens, d’una revista de còmic, d’entreteniment, sense finalitats didàctiques ni missatges més enllà dels purament gràfics (a més d’alguns petits textos – reportatges, poemes...–). L’experiència i l’opinió dels subscriptors han anat, a poc a poc, modelant l’aparença de la revista. Com que la franja de lectors era molt jove, van haver d’adaptar-ne els continguts per tal que la imatge i els colors, predominessin per sobre del text. Aquest és un dels enunciats més clars que va transmetre la directora del Tretzevents. “Hem fet una mica un ventall del còmic que el nen es pot trobar al carrer ara. Hi ha coses que són més descriptives, d’altres que són més fantasioses... Hi ha una mica de tot.”

Revistes de casa

L’altre gran missatge que volia transmetre Montse Ginesta és la importància del català i del manteniment de la cultura. La importància de cuidar les nostres tradicions, la nostra llengua i, és clar, les nostres revistes. “Quina és la gràcia que cada país faci la seva revista? Primer, que utilitzes els autors d’aquí i, després, que fas una cosa que és d’aquí...!” Tradicions com ara Sant Jordi, els Reis Mags, el Tió... El Tretzevents sempre s’ha cuidat molt de difondre’ls entre els més petits.

Montse Ginesta parlava des del cor per defensar tot allò que sempre ha transmès amb la seva tasca, tant d’il·lustradora com de directora d’un mitjà català. “Ens convé tenir revistes en català, ens convé, perquè aquests [els nens] són els primers que llegeixen, i està clar que a un nen que comença a llegir en castellà tot el dia li sortiran tots els jocs en castellà!”

I es queixava... Com és que els francesos, els anglesos, els alemanys tenen tantes revistes? Allà la gent en compra. Aquí, no. “No ho sabem, per què... si ho sabéssim...!” La producció de material d’aquí, “potser en un àmbit molt limitat”, em deia la directora, “però genera escriptors, genera il·lustradors, gent que fa còmics, gent que es dedica a fer textos curts... hi ha tot un món que viu aquí darrere”.

A la nostra conversa, tot i així, no li va faltar humor. Montse Ginesta es prenia els problemes de producció de la revista amb gràcia, – que els col·laboradors, de vegades, no li enviessin els còmics quan tocava; que faltés algun material i la revista estigués incomplerta al moment de portar-la a imprimir... –. “Portar una revista és divertit, perquè cada revista, encara que hi hagi els mateixos col·laboradors, és diferent.”

Paper o tecnologia?

Fa relativament poc que s’ha acabat la publicació del Tretzevents, i Montse Ginesta té molts dubtes, moltes preguntes, sobretot pel què fa al futur de les revistes en general. Les noves tecnologies estan acabant amb els productes impresos? La directora em va explicar una anècdota... esperançadora?: “El monjo d’aquí, el director, diu: Cap al segle XIV-XV es va inventar la impremta, però els llibres miniats es van continuar fent fins el XVIII-XIX! Hi havia qui feia els llibres un per un i els pintava... Encara els queden dos o tres segles més, a les revistes!”, i reia. Tot i així, va continuar...”Però sempre hi ha una veu crítica que diu: sí, però ara tot va més de pressa! No tindrem dos o tres segles, potser deu anys!”

Per acabar, us deixo amb quatre pinzellades més de les paraules de Montse Ginesta... “Quin és el futur de les revistes? No en tinc ni idea...”, “nosaltres ens ho hem de fer tot amb els que som aquí”, “va arribar un moment que la societat tenia ganes de parlar en català i de promoure’l. Ara no en té tantes ganes...”, “amb el còmic aconseguim molt que els nens juguin en català”, “els autors, en el còmic, fan el què volen, i això els dóna seguretat. Fan una cosa que ells volen fer” i, finalment, una cita per reflexionar: “De vegades nosaltres ens ho preguntem, també: Per què la gent no llegeix més revistes en català?”

(Article publicat a l'edició en paper del Setmanari de Comunicació Directa, número 256, 11 de gener de 2012.) La publicació en paper conté alguns canvis d'edició.

Bankrobber: barrejar la feina amb el plaer de l’amistat

2011-12-19T18:39:00.003+01:00

El desè aniversari de la discogràfica reuneix els grups de la casa

El segell musical independent Bankrobber va celebrar el seu desè aniversari a la Sala Apolo de Barcelona en un concert on vam poder escoltar bona música i, sobretot, molt diversa. La discogràfica va poder posar en evidència el missatge que predica: l’aposta per un model de proximitat amb els seus artistes.

El primer en pujar a l’escenari va ser el nou fitxatge del segell, Esperit!. Rascant la incredibilitat, Mau Boada va plantar cara al públic tot sol i envoltat per tots els seus instruments: bateria, guitarra elèctrica, guitarra acústica, teclat, sample, micròfon... Sense vergonya, feliç, va oferir un bon tast de música experimental. D’això se’n diu començar amb bon peu.

Els següents en sortir a tocar ja van ser els Gramophone Allstars, la banda de ska-jazz que acompanyaria la resta dels artistes de la nit. Cal destacar-ne dos aspectes importants: per una banda, la gran qualitat musical dels instrumentistes, fet indubtable. Per l’altra, la gran influència que van tenir sobre la música dels artistes de Bankrobber al llarg de la nit.

El Chico con la Espina en el Costado, Le Petit Ramon, El Petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Sanjosex, Mazoni, Els Surfing Sirles i Guillamino van anar pujant a l’escenari, en aquest ordre, a cantar un parell de temes, sempre amb una tendència jazzística mesclada amb els seus respectius estils. Així, van sortir experiments molt interessants; músiques molt diverses però, alhora, aconseguint unitat musical dins el segell, encara que només fos per una nit.

Entre uns grups i els altres, el presentador de l’acte va anar recitant la lletra traduïda de la cançó Bankrobber de The Clash, tema que va inspirar el nom de la discogràfica. Finalment, per fer una mica d’homenatge i tancar la celebració, tots els artistes van pujar a l’escenari a cantar el tema de The Clash, sempre amb música jazz de base. Tot plegat va fer més que evident la bona relació que hi ha entre la discogràfica i els músics.

(Article publicat al web del setmanari laDirecta)

Oh... she can dance! (Andrea Motis)

2011-12-02T19:49:00.004+01:00

Quina és la recepta de la felicitat? Avui n’he trobat una de deliciosa: Música (bona música), ball, amics (bons músics) i un gran somriure.

Andrea Motis, avui has emocionat un teatre ple a vessar. 1000 seients, 1000 persones. A mi, personalment, m’has aconseguit arrencar alguna llàgrima, no t’ho amagaré. Però com se’t passa pel cap cantar Hallelujah de Leonard Cohen amb tanta delicadesa? M’has encantat.

És una veu d’aquelles que no et pots perdre. Una veu de les que et transporta a una altra època i et fa posar la pell de gallina, i t’emociona i et fa somriure, i... Inevitable. Preciós, deliciós.

El teatre... Tornem al teatre... Surt Joan Chamorro amb el seu grup, un quartet de corda, amics (saxofonistes, cantants...), la germana d’Andrea Motis a tocar l’ukelele, surten ballarins a acompanyar una nit molt especial i... sorpresa! La joveníssima jazzwoman ens dedica un ball!

Andrea Motis és un petit tresor que no para de créixer. Amb només 16 anys ja ha actuat al Festival de Jazz Internacional de Barcelona. Quin és el següent pas? I quants més l’acompanyaran? He vist el talent amb els meus propis ulls, l’he sentit, vingut directament de la Sant Andreu Jazz Band. Quin és el secret del director de la Big Band, Joan Chamorro?

El jazz a Catalunya està ben viu. El jazz no és música d’adults. El jazz neix en les petites persones i creix – i que no deixi de sonar!–. Andrea Motis n’és una mostra ben clara. La seva veu, com un secret, ens porta el passat al present, i l’esperança al futur.

(referència al concert d'Andrea Motis & Joan Chamorro's group al Teatre Coliseum el passat 5 de novembre)

(Article publicat a laculturanovalres)

Michel Camilo, hipnotitzat pel jazz i la tradició llatinoamericana

2011-11-21T18:21:00.004+01:00

El pianista presenta el seu nou projecte, ‘mano a mano’ (2011), amb la col·laboració de Giovanni Hidalgo i Charles Flores

Com en una baralla de galls, Michel Camilo es va enfrontar, el vespre del passat 16 de novembre, amb Giovanni Hidalgo en un cara a cara molt especial. Canviant el ‘palenque’ pel Palau de la Música i transformant la rivalitat en compenetració, el pianista dominicà i el percussionista de Puerto Rico van oferir una autèntica exhibició de talents, arbitrats pel cubà Charles Flores al contrabaix.

Com tres reis (mags, m’atreviria a dir), els músics llatinoamericans van fer del Palau de la Música el seu propi palau. Amb el ritme corrent per la sang i una velocitat absolutament increïble, Michel Camilo i Giovanni Hidalgo van encetar un diàleg ‘mano a mano’: un duel entre un excel·lent pianista i un, també excel·lent, percussionista.

Com si es tractés de la música més simple del món, Michel Camilo va atacar el seu nou projecte, que –va dir – havia tingut compost i arranjat en una sola setmana. El públic va poder gaudir tant de l’energia i la vitalitat d’alguns dels temes (els dits de Camilo recorrent tot el piano, carregant amb força sobre cada acord, cada tensió), com de la tendresa i les carícies de les mateixes notes que es van endur l'Alfonsina al fons del mar.

(Article publicat al web del setmanari laDirecta)

boja, emocionalment inestable.........

2011-11-14T23:49:00.003+01:00

POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA !!!!!

RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T.....

RESPIRA...

43è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona

2011-11-12T18:17:00.003+01:00

Quan pensem en un estil de música sovint ens passa pel cap un període de temps, més curt o més llarg. Aquests deu, quinze o vint anys són els que va durar el seu èxit, sempre pendent de les modes, de l’acceptació social... Però pensem en el jazz i veurem que, després de més d’un segle des de la seva aparició, encara avui segueix sent un gran referent musical arreu del món.

I és que el jazz ha evolucionat i, tenint en compte que la música és part de l’ésser humà, podríem perfectament aplicar-li el lema de “adaptar-se o morir” de les teories evolutives. Així, podríem dir que el jazz no mor, sinó que s’adapta. És una idea simple per un estil de música molt complex.

Sigui com sigui, és un fet que el jazz continua formant part del panorama musical del moment. És per aquest motiu que cada any es pot organitzar un festival de jazz a diverses ciutats del món i seguir tenint una gran repercussió cultural. Entre aquests, doncs, hi trobem el 43è Festival Internacional de Jazz que se celebra a Barcelona.

No. Generalment no és gratuït. Està muntat per empreses que volen cobrar, s’ocupen uns espais que s’han de pagar i, més important, ens porten músics de gran fama internacional que viuen de la música. La cultura no val res si no és gratuïta, però sovint ens costa uns diners.

Tot i així, s’han organitzat algunes activitats que sí que són gratuïtes. És per això que els dies 21, 22, 28 i 29 d’octubre podem anar a la Font Màgica de Montjuïc a gaudir d’un espectacle a ritme de jazz, o bé anar a veure l’exposició fotogràfica Instrument Head de Michael Weintrob del 2 de novembre al 2 de desembre al Silken Gran Hotel Havana. L’espai Monvíntic acollirà una sessió amb entrada lliure el proper 28 d’octubre amb la presència del periodista Ashley Kahn i el compositor i saxofonista, Rudresh Mahanthappa. Per anar-hi farà falta una reserva prèvia al telèfon 93 272 61 87.

Es pot trobar tota la informació dels concerts i actes del Festival als següents enllaços:

http://www.theproject.es/es/festival/festival.php?idfestival=51

http://barcelonajazzfestival.blogspot.com/

(Article publicat a laculturanovalres, SerieBcn i CaraB)

Rudresh Mahanthappa es posa a prova amb un ‘Before & After’

2011-11-05T19:32:00.001+01:00

El periodista Ashley Kahn fa parlar al saxofonista indi-americà Rudresh Mahanthappa a través de la música jazz

El passat 28 d’octubre, l’espai Monvínic de Barcelona va acollir un Before & After de JazzTimes entre el periodista novaiorquès, Ashley Kahn, i el saxofonista de jazz Rudresh Mahanthappa en motiu del Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Ashley Kahn va presentar el saxofonista indi-americà, Rudresh Mahanthappa, el passat divendres en una sessió de Before & After. Kahn posava un tema de jazz que tingués alguna relació amb el saxofonista, i aquest havia d’endevinar quin tema era, de qui era i qui l’interpretava. D’aquesta manera, el públic podria escoltar “com els músics pensen en la música”.

Rudresh Mahanthappa va aprofitar l’ocasió per promocionar el seu nou CD, Samdhi, que presentava aquell mateix vespre a la sala Luz de Gas de Barcelona. El projecte està basat en la música del sud de l’Índia, que és on té els orígens el saxofonista. Seguint en la mateixa línia, alguns dels temes que va proposar el periodista també hi estaven relacionats. D’aquesta manera, aconseguia que Mahanthappa parlés de la música i de la seva vida en un únic context.

Ashley Kahn va recomanar molt que el públic anés al concert. Com va expressar, “cada vegada que [Rudresh Mahanthappa] toca, passa alguna cosa especial”. El periodista va iniciar “l’entrevista” dient: “are you ready for a little fun and great music?”. I així va ser. Mahanthappa va narrar experiències de la seva vida i de la seva música, però no es va estar de fer somriure el públic amb les seves intervencions.

Més que un test

Kahn va posar un total de 10 temes. El saxofonista en va encertar quatre. El més impressionant, un tema del CD Triplicate, de Dave Holland, tocant amb Jack Dejohnette i el saxofonista Steve Coleman. Amb només dues notes, Mahanthappa va detectar de quin àlbum es tractava. Com va dir, de jove se l’havia escoltat “una vegada darrere l’altra”, fins i tot va transcriure el solo de saxo de la pista 1 quan estudiava. Una altra referència important per a Mahanthappa que va sortir durant el Before & After va ser la de l’indi Kadri Gapalnath, “una de les persones amb qui sempre havia volgut tocar [...] és com l’oncle que mai he tingut”.

La font màgica de Montjuïc, a ritme de jazz

2011-11-01T16:15:00.002+01:00

En motiu del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, la font màgica de Montjuïc va acollir un petit espectacle especial d’aigua i música que el públic va poder gaudir gratuïtament els dies 21, 22, 28 i 29 d’octubre. L’acte es repetirà els dos propers caps de setmana.

L’espectacle va fer menció de grans músics de l’esfera del jazz i dels temes més típics i coneguts. El públic, d’edat i procedència variada, va poder escoltar clàssics com Watermelon Man i Birdland, entre molts d’altres.

'En persona' presenta Sidonie i el seu últim projecte 'El Fluido García'

2011-10-22T13:12:00.001+02:00

Sidonie va presentar ahir el seu nou CD, “El Fluido García”, a la Sala Apolo de Barcelona en una sessió de En persona, la tercera edició d’una aposta pels concerts-tertúlia.

La Sala Apolo de Barcelona, amb la pista plena de cadires, va rebre ahir una nova sessió del programa En persona. El grup Sidonie va venir a presentar el seu CD, “El Fluido García”, i a respondre les preguntes que durant una estona va poder fer el públic. D’aquesta manera, els fans del grup van poder conèixer la cara més humana dels tres components de Sidonie: Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi.

A les 21h totes les cadires de la pista i els balcons laterals de la sala ja estaven plens. Els músics van sortir uns minuts tard enmig dels aplaudiments d’un públic molt entregat. El tret de sortida el van donar amb la cançó La sombra, seguit d’altres temes antics. A continuació van presentar el seu últim projecte, “El Fluido García”, CD que va sortir a la venta tot just el passat 18 d’octubre. El tancament del concert va fer aixecar tot el públic de les cadires per aplaudir els Sidonie i un dels temes més representatius del seu nou CD: El bosque.

El concert portava una sorpresa per al públic. Santi Balmes i Julián Saldarriaga, components del grup Love of Lesbian, van pujar a l’escenari a compartir una estona de música amb Sidonie. Marc Ros va explicar: “ens vam conèixer pixant..., i vam comparar...” Els dos grups ja fa molts anys que són amics, i el públic ho va poder apreciar en la seva escenificació.

Després d’una estona de música va arribar l’hora de la tertúlia. Els tècnics van fer espai a l’escenari i hi van posar una tauleta amb cadires igualment petites. Entre ampolles, copes de vi i alguna cervesa, els tres amics van obrir pas al torn de preguntes. El silenci inicial del públic va fer sortir l’espontani humor dels músics, creant així un ambient agradable i de proximitat. Durant els minuts de tertúlia, les rialles tant dels espectadors com dels Sidonie van omplir la Sala. Sense anar més lluny, la primera pregunta: “qué os ha inspirado el nombre de “El Fludo García”? quién es García? y lo más importante, de qué tipo de fluido estamos hablando?”. Seguint la línia van anar sortint preguntes ben elaborades que van rebre respostes com “psicodelia de puta madre hecha en esta país”.

A la pregunta de què en pensaven sobre les crítiques de la premsa cap al nou CD, els Sidonie van voler reivindicar el volum que posen als seus concerts quan toquen cançons de “El Fluido García”, ja que el pugen molt, com va poder apreciar el públic de l’Apolo. En canvi, només parlen del retorn del grup a la psicodèlia.

Tret de sortida al Festival Internacional de Jazz de Barcelona

2011-10-16T22:52:00.003+02:00

La Big Band del Conservatori del Liceu va iniciar ahir una nova edició del Festival Internacional de Jazz de Barcelona al Parc Central del Poblenou. D'aquesta manera el festival va quedar inaugurat oficialment per 43è any des de 1966. El públic, variat, va poder gaudir d'un passeig per la història del jazz de forma gratuïta.

Tret d'alguns d'esporàdics, a partir d'ara els concerts s'hauran de pagar. Ja hi ha entrades a la venta que oscilen de preu segons els artistes presentats i l'espai on toquen. Des 20 d'octubre a l'1 de desembre la ciutat de Barcelona gaudirà d'un ampli ventall d'ofertes musicals jazzístiques. Les sales de més prestigi musical de la capital catalana acolliran artistes internacionals de gran reputació com Eliane Elias, Michael Camilo o Omar Sosa, entre molts d'altres.

Públic escàs a les Festes Alternatives de Sarrià

2011-10-01T15:33:00.004+02:00

Els concerts del passat divendres 30 d'octubre al vespre es van veure marcats pel poc èxit d'assistència a la plaça Cilici i Pellicer del barri barceloní de Sarrià. L'organització dels dies previs indicava que l'horari de concerts seria de 21h a mitjanit. Tenint en compte que començaven molt d'hora, per ser unes festes de barri, i que la previsió era que acabessin a les 12h de la nit, els tres primers grups en tocar van tenir un públic molt escàs: Mad Skauts, Bumpie Band i Blow'n Make Bottles. En canvi, Ebri Knight, els últims en sortir a l'escenari i, alhora, els que tenen major reputació entre el poble català, van omplir la plaça de gent.

L'horari que en principi havien de tenir els concerts (de 21h a 0:00h) estava publicat a les xarxes socials des de feia dies, i va provocar força decepció entre el públic potencial, que en gran part va optar per anar a les Festes de les Corts. Tot i així, a última hora es va saber que els concerts de les Festes Alternatives de Sarrià podrien acabar a les 2:30h de la matinada. D'aquesta manera, els últims grups de música en tocar van gaudir de més temps a dalt de l'escenari.

Els concerts van estar marcats, deixant de banda l'escàs públic i els horaris, pels problemes ocasionats pel tècnic de so; entre d'altres, micròfons que no van sonar en tota la nit i el volum descontrolat i estrident.

SuperHeavy arriba tard a la cita de publicació

2011-09-21T22:10:00.017+02:00

El passat dimarts 20 de setembre havia de sortir a la venta la nova joia d'A&B records. Després de dos mesos amb un únic single, Miracle Worker, creant grans expectacions arreu del món i captant nous públics molt diversos, no s'han pogut trobar exemplars del nou CD "SuperHeavy", del grup musical que porta el mateix nom.

"portada del CD SuperHeavy"

Sembla que la productora ha tingut problemes amb la publicació d'aquest nou article tan esperat, provocant que es retardés tota l'activitat comercial que s'havia de dur a terme. Els CD's no han arribat a les botigues quan tocava, de manera que les llistes de reserva a les botigues han crescut notableblement.

Alguns consumidors opinen que es tracta d'una estratègia comercial: "Com més dies trigui en sortir a la venta més expectació es crearà", sentim en una botiga de Barcelona.

Mentrestant, es pot accedir a la música de SuperHeavy mitjançant iTunes, que ja disposa tant de la versió normal com de l'edició "deluxe" del CD a la seva botiga.

Les cançons de SuperHeavy en general no deixen indiferent a ningú. La barreja d'estils i personalitats que s'han ajuntat per crear aquest nou projecte unifica sectors ben diversos. Només cal donar els noms dels membres d'aquest grup per fer-ho evident: Mick Jagger, cantant dels mítics Rolling Stones; Damian Marley, seguint els passos del seu pare dins el món de la música; Joss Stone, la veu femenina del grup, amb arrels estilístiques del soul, R&B i blues; Dave Stewart, membre dels Eurythmics; i, finalment, A. R. Rahman, músic indi que ha posat música a diverses pel·lícules, destacant a Slumdog Millionaire.

Tot i el retard en la publicació, el CD apareixerà a les botigues durant els pròxims dies.

Mai diguis mai

2011-09-09T00:03:00.006+02:00

Sempre m'han tingut per una persona covarda, que no s'atreveix a fer res, que mai s'arrisca en la vida. I tenien raó, perquè jo mai m'hauria jugat ni un cèntim, ni per mi ni per ningú.

I aquí estic ara, davant del precipici. El vent m'empeny amb força i se m'emporta terra endins; em vol salvar. Però jo vull anar endavant. Vull saltar al buit. Mai m'hauria imaginat que seria capaç de fer-ho.

M'apropo a la vora del penya-segat. Només he de saltar... una passa endavant i seré lliure...

... i caic, amb molta força; més ràpidament que no em pensava. Mil pensaments en un segon...

De sobte la llibertat que tant desitjava s'ha convertit en terror.

Per què ho he fet? Per què he saltat?!

Mai hauria dit que m'atreviria a fer-ho, i tampoc m'hauria imaginat mai que hi ha decisions que un cop preses no es poden desfer.

El meu somni de llibertat ha resultat ser un viatge d'anada sense bitllet de tornada.

És un text ple de tòpics i força estúpid que vaig escriure fa temps i en principi no havia de publicar, però aquí està. I sóc plenament conscient que és un text ple de tòpics i força estúpid que vaig escriure fa temps i en principi no havia de publicar, però aquí està. (I podria continuar...)

Essencialment

2011-09-04T17:47:00.003+02:00

Som, essencialment, àngels que van caure del cel i se'ls van trencar les ales, amb la cara absolutament desfigurada.

Vivim, essencialment, a l'interior d'unes capses amuntegades amb molt mal gust que reposen sobre un globus d'aire contaminat que un dia petarà.

Mengem, essencialment, tot el que la nostra força artificial ha aconseguit dominar. No ens estranyi que acabem sent tots caníbals algun dia.

Inventem, essencialment, mil-i-una mesures per adaptar-ho tot a la nostra alçada, i ens inventem el temps per poder arribar tard i nerviosos a tot arreu.

Escrivim, essencialment, allò que ens passa pel cap, sense reflexionar massa, fent veure que sabem molt quan, essencialment, sabem molt poc.

En essència, res del que declari avui hauria de ser pres literalment. De fet, ni tan sols hauria de ser llegit.

No donaré detalls

2011-09-04T17:39:00.004+02:00

He estat tota la nit donant voltes al llit. Però no ha sigut com les altres vegades, quan tinc insomni i em costa dormir. Ha sigut molt diferent, molt intens i estrany a la vegada. No sé quanta estona ha passat abans que me n'adonés, però puc assegurar que mentrestant ha estat - no sabria dir si un somni- eròtic i molt excitant.

Tenia els llençols agafant-me per tot el cos. M'abraçaven amb força i m'obligaven a moure'm fent-me excitar inexplicablement, tenint en compte la stuació... Suposo que tot plegat ha fet que et sentís al meu costat, a sobre meu, a sota...

En algun moment, no sé quina hora devia ser, he començat a prendre consciència de la situació. He obert els ulls i he pensat en tu, que estaves al meu costat, acariciant-me. Però de sobte ho havies deixat de fer, i tots dos dormíem al teu sofà, amb tots els llums apagats, en l'absoluta penombra. Per un moment m'ha envaït el pànic. Jo havia d'estar dormint a casa meva, t'ho havia dit moltes vegades! I si es despertaven els meus pares i veien que no hi era?

Amb tot això el cor m'anava a mil per hora i m'estava posant molt nerviosa. Sort que aquesta sensació ha durat poc i m'he adonat d'on estava realment: a casa meva, a la meva habitació, entre els llençols del meu llit. Immediatament he intentat tornar al teu costat, perquè volia que aquella fantasia tan intensa continués però, com em passa amb tots els somnis, un cop em desperto ja no hi puc tornar.

Des d'un racó

2011-07-07T19:11:00.003+02:00

Miro, observo, escolto, penso, comento, aconsello, menteixo, somric...

En situacions com aquesta desitjo que el temps passi molt ràpid per poder escapar. Malauradament, però, l'única manera d'aconseguir-ho és mantenint eternes converses amb qualsevol dels assistents a la reunió, sobre qualsevol tema i intentant, sobretot, seguir amb els ulls oberts i saber reaccionar als estímuls externs per tal de riure quan toca o bé fer cara de llàstima. És això, o quedar-te en un racó escoltant converses alienes dels qui t'envolten.

Avui em limito a actuar passant completament desapercebuda. M'assec al lloc que més em convenç (casualment la cadira del racó) i deixo passar el temps escoltant converses que ja em conec entre persones que ja he escoltat massa vegades.

Per un moment algú intenta fer-me participar en una discussió estúpida. Però no m'interessa i l'evito hàbilment.

Torno a estar en silenci, escoltant i fent veure que escolto.

He de dir que durant els últims mesos he desenvolupat una virtuosa capacitat per ignorar. He après a mantenir converses mentre, realment, el meu cervell reposa desconectat, fins a un punt en què tota jo em sento ausent, no només del diàleg on se suposa que estic participant, sinó que fins i tot s'ha convertit en una sensació corporal. Passo d'inconscient a conscient en pocs segons i, per uns instants, pateixo que els altres s'adonin que no he escoltat una sola de les paraules que m'han dirigit i que no tinc la més mínima idea de quin era el nostre tema de conversa fins ara.

Allargo el braç, agafo una oliva i me l'emporto a la boca. Seguidament bec un glop d'aigua per assaborir una dolçor que em desfà per dins. Un petit gran plaer.

Durant una llarga estona em quedo callada i asseguda, menjant alguna de les delícies que hi ha a la taula per evitar caure profundament adormida.

De sobte m'adono que algunes persones han canviat de lloc a la taula.

Quan era petita sentia una gran curiositat per aquest fenòmen. Als dinars familiars sempre passava, que et despistaves un moment i tothom s'havia mogut. No ho podia entendre, i pensava que quan fos gran algú ja es dedicaria a explicar-me com s'havia de fer. I no m'ho ha dit mai ningú, però ara ja sé com funciona: quan et canses de qui tens al costat t'aixeques amb qualsevol excusa i li prens la cadira a algú altre. Aquest últim, quan arriba del lavabo o de fer-se un cigarro, no té altre remei que anar a robar un lloc, i així successivament.

I al meu costat hi ha vingut a parar una de les persones més pesades de la reunió. De seguida s'ha posat a parlar amb mi, sense donar-me temps per reaccionar. Així, tot de sobte, em veig obligada a donar conversa a una dona que ja fa temps que repapieja i que és incapaç de mantenir la boca tancada més d'un minut. Com que sé que no callarà en una bona estona li canvio el tema hàbilment per un que totes dues compartim, de manera que la següent hora de conversa no se'm faci tan insuportable i avorrida com per adormir-me.

Em dic Carina Garcia Mesegué. M'agrada el meu nom perquè és original, i en italià significa alguna cosa així com "bonica". M'agrada el meu primer cognom perquè, tot i que pot semblar molt comú, en el meu cas no porta accent, com seria en castellà, fet que em fa sentir molt orgullosa. I m'agrada el meu segon cognom perquè és original i sona bé, tot i que en aquest cas sí que s'escriu castellanitzat.

Em dic Carina Garcia Mesegué. M'agrada observar el món des del meu racó i criticar interiorment tot allò que no suporto.

2011-06-30T22:31:00.003+02:00

T'has aprimat, i ara el cap et queda gran. Pensaves que estaries millor, però t'equivocaves.

Ets una persona intel·ligent; per què no vas pensar que el cervell no s'encongiria?

I ara el cap et queda gran i no te n'adones...

Em sap greu...

Somriures

2011-06-21T16:03:00.003+02:00

Totes les persones tenen diversos tipus de somriures, i cada un d'ells expressa moltes coses, tot i que sovint no ens n'adonem.

He triat tres mostres ben clares per explicar-me (o intentar fer-ho).

En primer lloc, hi ha el somriure tímid però alhora educat. Va bé en situacions en què algú que no coneixes gaire et tracta correctament, o t'ajuda a fer alguna cosa de no massa importància.

Després hi ha el somriure sincer. És aquell que et surt de dins, espontàniament, quan el teu cos se sent realment gratificat, per qualsevol cosa, en qualsevol context.

I, finalment, hi ha un tipus de somriure que no puc sofrir; de veritat que cada vegada que en veig un em cremo per dins. Un somriure fals. La seva característica principal és l'exagerada expressivitat del propietari. Les comissures dels llavis s'estiren molt més d'allò habitual i els ulls queden igualment forçats. En aquests casos, qui t'ha somrigut creu que ha quedat perfectament, perquè té la sensació d'haver-ho fet amb un art immillorable. Però el que realment passa és que l'altre (en aquest cas jo, que et mirava) se sent absolutament desplaçat, rebutjat, fora de lloc.

Que complicat que es fa dissimular, en algunes situacions...

Fi

2011-06-17T20:50:00.003+02:00

Avui he deixat enrere una gran etapa de la meva vida. De fet, l'etapa de la meva vida. Però em fa la sencació que encara no ho he assumit, que encara no he tingut temps d'interioritzar que tot allò que fins ara era la meva vida, tot allò que formava part de mi i de què jo formava part ha desaparegut, d'un dia per l'altre.

Avui he acabat la selectivitat i, amb aquesta, la meva etapa escolar a Gravi. I tenint en compte que des dels dos anys he estat a la mateixa escola, amb la mateixa gent, amb la mateixa confiança en què tot em sortiria bé...

Qui sap si ara començaré una etapa on em sentiré completament perduda...! Perquè, on m'agafaré ara quan tingui por, o estigui apunt de caure...? Tot el que havia tingut fins ara ja no ho tindré mai més...

Però encara no sóc capaç d'entendre-ho, perquè tot just ha passat avui, i potser demà, o potser d'aquí un mes, me n'adonaré i sentiré un pànic terrible i un buit immens dins meu...

Estupideses i tòpics agradables

2011-05-06T21:42:00.004+02:00

Una petita barca a l'horitzó, va desapareixent lentament, la veig, cada cop més petita. Les veles blanques; les veig brillar amb el sol en un paisatge de silenci, un mar de paraules callades, de secrets que mai t'explicaré. M'envolta la calma des de la sorra més fina de la platja, asseguda, sola, observant la immensitat d'aquest món que mai coneixeré.

Des d'aquí m'encantaria recórrer cada racó, cada poble, cada país i cada oceà. M'encantaria ser la petita barca que s'allunya mar enllà per arribar a les terres més llunyanes que mai hagi pogut imaginar, i perdre'm sola per trobar-me amb totes les persones que no coneixeré mai; però si em perdés amb tu les podria conèixer totes, i podria conèixer cada racó de cada país del món.

M'encantaria navegar en una petita barca de veles blanques sota la llum de mil sols i mil llunes per conèixer l'horitzó.

Sant Jordi

2011-04-29T14:12:00.004+02:00

Ja se sap que, per Sant Jordi, toca regalar o rebre roses i llibres. Sovint, fins i tot, ja sabem qui tindrà el detall de fer-ho però, tot i així, no deixa de sorprendre’ns i de fer-nos il·lusió.

Quan ens llevem al matí i trobem una rosa al costat del llit; o quan, enmig de la multitud del carrer, algú especial ens dóna, de totes les roses, la que trobem més preciosa, fent-nos sentir el centre de totes les mirades; quan ens donen un llibre embolicat delicadament, com un secret, i l’obrim per la primera pàgina descobrint una frase única, només per a nosaltres.

El dia de Sant Jordi és un dia molt especial. Només cal sortir al carrer per adonar-se’n. Flors i llibres per tot arreu, gent que passeja pels carrers de les ciutats i els pobles, resseguint totes les parades de flors i olorant les tapes dels llibres, passant pàgines lentament pel simple plaer de sentir el xiuxiueig de les carícies del paper... Mil cares que s’il·luminen amb la llum d’un dia màgic.

Un dia especial només a Catalunya. I pensar això omple d’orgull, perquè després de tants anys - segles, fins i tot!-, aquesta tradició es manté viva. L’any 1456, el 23 d’abril es va convertir en festa, commemorant la mort de Sant Jordi. Més tard, als inicis del segle XX, va ser quan es va iniciar la tradició que les parelles es regalessin una rosa, vermella com la sang que, com diu la llegenda, va vessar del drac que va matar Sant Jordi. S’hi va afegir, a més, la figura del llibre quan es va proposar el 23 d’abril, suposada data de la mort de Cervantes i Shakespeare, com a Dia internacional del llibre.

Cap al segle XIV, a Tolosa s’havia iniciat la celebració dels Jocs Florals, que servirien per promoure la poesia catalana i trobadoresca. Tot i així, es van acabar perdent. Al segle XIX, amb la Renaixença catalana, es van tornar a recuperar aquests premis. Des d’aleshores el poble català ha passat per un munt d’etapes complicades, de repressió, èpoques que podrien haver acabat amb la llengua, la cultura i, en general, amb el país. Però ha resultat ser al contrari; hem pogut sobrepassar-les totes. La Dictadura de Primo de Rivera va prohibir la celebració. Així, l’any 1924, es van haver de fer a Tolosa. L’any següent no es van repartir els premis i, finalment, es van acabar celebrant, els darrers tres anys de la dictadura, en privat. Durant la Guerra Civil espanyola els Jocs Florals es van tornar a anul·lar per la repressió antinacionalista però, en comptes de morir aquí, els catalans exiliats els van continuar celebrant a diversos països, sobretot de centre i sud Amèrica, però també a alguns llocs d’Europa.

Les roses pinten els carrers de Catalunya del vermell més intens, carrers que durant segles han amagat els secrets més íntims dels artistes.

Sembla que, cada any que passa, la festa, els Jocs Florals i la llegenda de Sant Jordi creixen més. Sembla que, al cap i a la fi, cada any Sant Jordi mati de nou el drac, i cada vegada amb més força.

Neteja a fons

2011-04-19T13:10:00.003+02:00

De vegades, tot i que es fa força complicat, cal fer neteja. Llençar un munt de coses inútils que en el fons saps que mai més necessitaràs però que en principi guardaves "per si de cas". S'ha de fer amb els armaris, que estan plens de roba que no t'agrada i que no faràs servir mai més, perquè ja no és de la teva talla, perquè està massa vella i comença a fotre pena que la portis pel carrer o perquè te la vas comprar un dia pensant que et quedaria bé iun cop a casa vas veure la realitat...

També s'ha de fer amb totes les capses i caixes que hi ha per casa i que estan plenes d'objectes que mai fas servir, i que per això estan dins de capses i caixes, perquè no els necessites. No necessites trenta clauers, perquè només tens un joc de claus. No necessites vint llibretes, perquè ja no escrius sobre paper des que et vas fer el bloc. I no necessites mil records que cada vegada que mires et transporten a una època desagradable que no t'agradaria tornar a viure... però mai els has llençat perquè, tot i així, hi ha alguna cosa que et diu que no ho hauries de fer... Tothom diu que aquestes petites coses són les que formen la vida. I potser sí, potser sí que aquests mil records te'ls pots guardar al fons de les capses i les caixes, però la resta ja ho pots portar a reciclar tot, o regalar-ho.

I també està bé, de tant en tant, mirar totes les llistes que tens al mòbil, a internet... i adonar-te que hi ha gent amb qui mai més tornaràs a parlar, o que fins i tot pot ser que ja no existeixin. No està malament esborrar aquesta gent, és un pas per oblidar i passar pàgina.

I igual que amb tots els armaris, les capses, les caixes i les llistes, de vegades, si et poses a pensar, ni que sigui intentar-ho, et pots aconseguir treure el cap alguns prejudicis que fins ara t'impedien fer tot allò que volies, o que no sabies que volies; fer coses que desitjaves però et feien por, perquè mai les havies fet i no havies tingut l'ocasió de començar-les... I si et pots netejar el cap i eliminar-ne un munt de tonteries és possible que arribis a fer-ho...

Jo ja m'entenc... suposo que ja m'entenc.

Respira, no t'estiris els cabells, no et peguis, respira!

2011-04-11T15:12:00.003+02:00

Tinc constantment un mar de llàgrimes preparades per caure lliscant dels meus ulls, i massa sovint he de treure-les perquè no les puc contenir. És com una necessitat, inevitable.

I vaig a l'escola i per qualsevol estupidesa començo a notar unes ganes de vomitar gairebé imparables. Però en realitat crec que només és una sensació psicològica, perquè mai acabo vomitant.

I després me'n vaig a casa i allà m'hi trobo una gent que amb prou feines em coneix, perquè jo no els ensenyaré què tinc a dins, no ho faré. I si em pregunten, m'empasso les paraules. I si estic trista, m'empasso les llàgrimes. I així cada dia, o cada dia que faci falta. Al cap i a la fi és com estar actuant. Seria una gran actriu, no en dubteu!

Manuela, Segismundo... La seva filla té una malaltia. No els sabria dir quin és el diagnòstic, però el que és ben clar és que no toca de peus a terra i que, quan ho fa, se sent infravalorada, per això prefereix volar. Però no té ales. Senyors, la seva filla no té ales perquè, tot i que és un àngel, va rebutjar-les per poder estar a un nivell terrenal inferior a la seva categoria de manera que es pogués sentir mínimament integrada entre els éssers que habiten el planeta.

La qüestió és, doncs, que la seva filla té un problema, i necessita un psiquiatra que li recepti unes pastilles per tal que es pugui centrar.

I després surto al carrer i fa sol, i li vull somriure, però hi ha dies que es fa tan difícil...

Està boja. Senyors, només cal que llegeixin què escriu, tot i que a ella no li agradaria gens, perquè d'aquesta manera podrien arribar a apropar-se, una mica, a la seva dispersa i descentrada ment perversa i creguin-me que no estaria gens contenta que vostès la llegissin.

I mil coses sense sentit que em passen per la ment i que després les vull escriure però de vegades en sóc incapaç, perquè no és el mateix elaborar un text eternament llarg al cap que després haver-lo d'imprimir al paper, perquè el paper és molt fill de puta, i segons quin escullis és molt porós i s'emporta les llàgrimes, i no em deixa expressar-me com m'agradaria.

Però, al cap i a la fi, a qui li importa si aquest text té una gota que coherència o si he vessat mil cinc-centes llàgrimes mentre l'escrivia. Igual que és possible que no n'hagi vessat ni una però tu et pensis que sí.

Clarament està delirant. Necessita pastilles, un parell de bofetades i un any sabàtic.

Escriure amb la ment en trànsit, una experiència increible

2011-04-09T13:26:00.004+02:00

Es va repassar el perfil de la cara suaument amb el dit índex mentre s'observava de reüll al mirall.

Era perfecta. Les proporcions perfectes, la pell perfecta, dolça... Els ulls li brillaven d'emoció; Cada vegada que es mirava al mirall es veia més preciosa.

Havia trobat l'amor en ella mateixa i el seu cor egoista mai seria capaç d'estimar a ningú més. Necessitava la seva bellesa com l'aire, inclús més; necessitava la seva bellesa per poder respirar.

Va recordar aquell dia en què se li havia trencat el mirall en milions de trossets. La desesperació en adonar-se que no es podia veure. Durant hores havia intentat arreglar-lo per acabar amb una terrible reconstrucció que li deformava el rostre i les mans tallades, plenes de sang que rajava tacant el terra del bany.

Sense la seva bellesa, el seu perfil perfecte, no era ningú.

Es va vestir lentament repassant cada milímetre perfecte del seu cos.

Va sortir al carrer amb els pensaments a la lluna. No veia res, no sentia res... Només la perfecció del seu cos.

L'amor perfecte. L'amor que mai li fallaria.

el melic del món

2011-03-29T21:51:00.004+02:00

Si agafes un compàs i dibuixes un cercle és força evident que el centre d'aquest es trobarà al punt on hagis clavat l'agulla, oi?

I oi que és ben cert que si després agafes i claves l'agulla a qualsevol altre lloc i traces un altre cercle no serà el mateix d'abans? Perquè l'única manera de fer el mateix cercle seria punxant allà on abans ho havies fet!

D'aquí s'extreu la complexa conclusió següent: De centre només n'hi ha un.

Així doncs, si ara portem aquesta afirmació a un nivell més elevat ens trobem que al món només hi pot haver un centre, però no parlo del centre de la Terra, sinó d'aquest concepte tan bonic i abstracte que és el melic del món.

No suporto la gent que es creu el centre del món...

IMBÈCILS!

El centre del món sóc jo!

I creu-me, que no n'hi ha cap dubte d'això que dic perquè, com a ésser que em trobo al bellmig de tot i absolutament tot, puc assegurar que tinc certes qualitats que em fan ser extraordinària.

Per fer-ho una mica resumit, i deixant de banda les evidències com, per exemple, que sóc un àngel, allò que millor em caracteritza és que sempre, sempre, sempre tinc la raó, i que sempre, sempre, sempre aconseguiré tot allò que em proposi, perquè tu i la resta d'éssers que no només teniu el defecte de ser mortals, sinó que a més esteu, lògicament, desviats del centre (racional i perfecte), sou els meus servidors, i sempre que jo ho necessiti us tindré per ajudar-me.

Perquè, ho has d'admetre; m'adores!

Què és ser feliç?

2011-02-12T12:22:00.004+01:00

Ser feliç és tenir un unicorn rosa amb poders màgics que et prepari el te a les cinc de la tarda.

Ser feliç és nedar amb les sirenes i volar amb els àngels.

Ser feliç és viatjar amb un drac màgic, jugar amb ell i deixar-lo morir al final del conte.

Ser feliç és entrar al cau d'un conill i trobar-te en un altre món ple de deliciosos pastissos.

Ser feliç és tenir un geni de la llàntia i malgastar els tres desitjos que t'ofereix.

Ser feliç és tenir una bicicleta lila per viatjar entre les flors vermelles d'un camp groc sota un cel verd.

Ser feliç és pujar de baixada i baixar cap amunt.

Però ser feliç no és estar sempre content, ni aconseguir-ho tot a la primera.

Ser feliç és, al cap i a la fi, poder acceptar que de vegades t'equivoques i aprendre dels errors; i saber perdre el temps, descansar i riure... I saber plorar.

Excuses

2011-02-06T16:14:00.006+01:00

Tinc un fantasma.

No sé com es diu, ni quina cara fa, ni d'on ha sortit; és evident, al cap i a la fi, és un fantasma. En principi això no tindria per què ocasionar-me cap problema. Estic segura que hi ha molta gent que té un fantasma però no ho sap. Però jo me n'he adonat.

Últimament, més sovint del que m'agradaria, les coses no em surten com m'agradaria. Però jo no crec haver fet res per merèixer-ho així, sinó que simplement, si és que un tema així pot ser simple, tinc un fantasma que em ronda i que vol acabar amb la meva autoestima i, de retruc, amb mi.

Aquest matí, a l'hora d'esmorzar, sense anar més lluny, estava a la tauleta de vidre que tinc a la sala d'estar, entre el televisor i el sofà, amb un plat de fruita (plàtan i taronja, tot tallat a dauets) que em venia molt de gust. Amb una forquilleta m'he apropat un dels dauets de fruita dolça als llavis, i just quan estava a punt de tancar la boca per menjar-me'l el fantasma li ha donat un copet i ha fet que em caigués a terra. Era l'últim dels dauets de plàtan, el que sempre em fa més il·lusió de menjar, perquè és el que et deixa l'últim record. Però avui el fantasma ha decidit que no pogués gaudir d'aquest petit plaer.

Abans d'ahir també vaig notar la seva presència. Va ser un divendres força estressant. Resulta que vaig anar a comprar a una llibreria. Necessitava el teatre Allò que tal vegada s'esdevingé, de Joan Oliver. En entrar a la botiga portava una carpeta amb partitures de música, ja que venia de la classe de piano dels divendres, la ronyonera amb les meves coses personals a dins i l'ipod encès (anava escoltant música). En principi, al carrer no hi feia molt fred, però tot i així portava un jersei. Quan vaig entrar a la llibreria em va colpejar una onada de calor de l'interior; el fantasme havia posat la calefacció. De sobte feia moltíssima calor, i em volia treure la dessuadora; però portava l'ipod posat, i la carpeta i la ronyonera em molestaven. Com vaig poder, em vaig començar a treure el jersei, però el fantasma em va agafat el cable de l'ipod i el va enredar de manera que jo no pogués saber com treure'm ni l'aparell ni el jersei. No en tenia prou amb la calor, que a sobre el fantasma va voler tirar-me la carpeta al terra i, darrere d'aquesta, l'ipod. Ara ja no sabia què fer primer. El més raonable hauria estat respirar fons, treure el cable del voltant del meu coll, treure'm el jersei i després ajupir-me per agafar la resta de coses del terra. Però l'imbècil del fantasma es va introduir dins meu, em va posseir per uns instants amb l'única intenció de fer-me sentir absolutament impotent i no deixar-me pensar i resoldre les coses com calia. Em va costar molt tranquil·litzar-me i poder tornar a raonar. Finalment vaig poder continuar caminant, amb totes les coses de nou sobre meu, fins arribar on era el llibre que buscava. No vaig trigar massa en trobar-lo, el vaig agafar i me'n vaig anar cap a la caixa, a pagar. De camí cap allà, però, més d'una vegada vaig haver d'aturar-me per recollir el llibre que el fantasma anava tirant a terra quan jo em despistava.

Aquestes coses es noten. Vull dir, si tens un fantasma, ho saps. No el pots veure, però el pots sentir. De vegades, suposo que algun d'ells es porta bé i ajuda la seva víctima, en comptes de molestar-la tant com el meu em fa a mi... No tinc ni idea de qui pot ser el fantasma.

Jo només sé una cosa, i és que tot em surt malament; tinc un fantasma.

Històries d'amor, somnis de poetes...

2011-01-27T23:18:00.003+01:00

Com l'espectacularitat d'un llamp rugent,

la seva transparència em permetia veure-hi.

Més enllà, una pàgina blanca...

Diu molt més del que sembla, em persegueix...

Un aire monòton que m'asfixia, sense amor.

La vida perd color mentre volo com una àguila.

Em sento llunyà...

Es pot ser afortunat

i no tenir pas béns materials en abundància,

sense amor...?

La vida perd color tot desitjant la lluna...

Vaig acabar a les fosques.

(s'ha de dir que és un exercici de la classe de català força limitat d'improvització...)

res interessant

2011-01-27T22:24:00.003+01:00

Ja porto un mes d'inactivitat i això em comença a tocar la pera... Però no trobo temps per escriure, ni inspiració...

És de la poquíssimes coses que els vaig demanar als reis... INSPIRACIÓ...! però res... començo a pensar que això dels reis és tot mentida... kfgdjhzñglkzdjf g-lzkdhjfg-lkzdhf-gb!!!!!!!!!!!!!!

D'aquí una setmana, quan acabi els exàmens, em posaré a pensar. Mentrestant desconectaré el cervell.................

Bye Bye 2010

2010-12-29T23:40:00.002+01:00

Sembla que quan s'acaba l'any toca mirar enrere i valorar-lo. Ha estat un any profitós? He aprofitat al màxim els 365 dies? Què he après? Sóc millor persona?

Bé, tot és relatiu. Sobre si sóc millor persona que ara fa un any... No en tinc ni idea, és possible que això es valori millor des de fora, però he de dir que no em sento malament amb com ho he portat tot plegat. És cert que he tingut dies, o setmanes, de més crisi (sense parlar de l'economia, que evidentment puteja a tothom), ja sigui per temes acadèmics com personals. Hi ha hagut gent molt puta aquest últim any (no sé si jo també ho he estat).

La qüestió és, que sempre, cada any, hi ha algunes preocupacions que fan que sembli que no has tingut un bon any, però si em miro tota la resta de coses que he fet... Estic molt satisfeta del 2010.

Crec que, almenys per a mi, ha estat un bon any. No donaré detalls; ja sé jo quins motius em porten a afirmar això.

Ara només em queda dir, que espero que el 2011 sigui encara millor que aquest últim any. Se'm presenten uns mesos complicats... Acabar el batxillerat, treure una bona nota a la sele... però, sobretot, decidir què vull fer amb la meva vida a partir d'ara. Em sembla una decisió molt complicada, la que he de fer. Realment estic aterroritzada, perquè no em vull equivocar. (Ja sé que diuen que ara és moment d'equivocar-nos i tota la pesca, però, al cap i a la fi, qui vol equivocar-se...?).

Així doncs, espero que el 2011 sigui un molt bon any, que pugui superar tot el que em proposi i que aconsegueixi centrar-me (al menys part de mi) per agafar un bon camí.

:) Salut!

Bon Nadal !

2010-12-24T14:52:00.003+01:00

Sota quatre pals mal col·locats hi trobem un home i una dona. Ell, fascinat, espera ansiosament que ella pareixi. El nivell de cultura de l'home és més aviat inexistent, així que a ella no li ha costat de convèncer-lo. M'explicaré:

Fa aproximadament set mesos que ella va començar a engreixar-se. Li creixia la panxa i guanyava pes. Al començament va poder amagar-se'n; no podia dir-li al seu marit que estava embarassada, ja que era més que evident que no podia ser fill seu (mai havien consumat el matrimoni). Però en algun moment o altre ell se n'acabaria adonant. I, efectivament, uns mesos més endavant ell va començar a sospitar, i la va acusar d'adulteri. Ella, desesperada, sense feina i depenent per complet dels diners que recaptava el seu marit tocant la flauta, va dir el primer que li va passar pel cap:

- És fill de Déu! És fill de Déu!

Al començament, el marit no s'ho volia creure, però al cap d'aproximadament cinc minuts, es va acabar convencent, entusiasmat per la idea que la seva família hagués estat escollida per representar a Déu sobre la superfície de la terra.

Així doncs, ara ella està a punt de parir. La insuficiència de recursos higiènics i mèdics posen en perill la vida del nen (evidentment, no pot ser una nena!), però ell, el marit, no està preocupat per la salut de la dona, perquè s'ha convençut que Déu vetlla per ella.

És 25 de desembre, i ella ha trencat aigües ja fa unes quantes hores. No hi ha ningú que la pugui ajudar, i ella nota que el seu nen pateix, i no vol morir desagnada. Desitja amb totes les seves forces que el pare del nen sigui al seu costat, però en comptes d'aquest, que ja li va deixar clar que no vol saber res d'ella, hi ha el flautista, acompanyat per dos animals que desprenen una pudor terrible, tenint en compte que no s'aixequen ni per cagar.

Finalment, ella infanta un nen, que surt relliscant, ple de sang i restes de bossa amniòtica. Triga molt en respirar, no plora, però el pare adoptiu està convençut que un miracle el salvarà. L'agafa per un peu. Mai havia vist un nadó abans, i no sap què fer-ne, així que el petit queda suspès cap per avall. Degut a la ignorància de l'home, que sembla que no sap diferenciar el cap i el cul del nen, aquest últim finalment plora. És viu.

La parella no té res per netejar i tapar a criatura. Ella està espaterrada, i no deixa de sagnar. El nen no para de plorar, i a l'home li està agafant un mal de cap horrible. Veient la terrorífica imatge amb pinta d'apocalipsi, la gent de poble, que fins aleshores havia ignorat a la parella de sota l'estable de pals, comença a dur-los alguns presents, bàsicament perquè parin de fer soroll, (és de nit, i volen dormir).

Ell, el marit, aprofitant l'avinentesa, exclama una vegada darrere l'altre:

- És fill de Déu! És fill de Déu!

Jesús, Maria i Josep es mitificaran. El fill de Déu, que nasqué en una bonica establia.

__________________________________________

M'encanta el Nadal :)

Me'n vaig a Lleida, salut !

El cervell, un objecte d'estudi inexacte

2010-12-20T22:22:00.003+01:00

Els pensaments sexuals ataquen el cervell masculí un cop per minut, les dones pensem en el sexe un cop al dia.

No.

No, no i no. Tòpics.

No m'ho crec. Ni m'ho crec, ni m'ho vull creure.

Que sí, que segur que hi ha homes que contínuament pensen, parlen i fantasiegen sobre sexe. Però saps quants minuts té un dia? Mil quatre-cents quaranta minuts. Així doncs, se suposa que els homes pensen en el sexe mil quatre-centes quaranta vegades al dia. Això fa que pràcticament els homes es passin el dia amb una única obsessió al cap, que els impedeix concentrar-se en altres activitats. Només sexe.

I les dones què? Que només pensem en sexe un cop al dia? Si és així, conec un munt de casos, i m'hi incloc, que estan fora de la norma. Personalment, els pensaments sexuals m'ataquen el cervell unes quantes vegades més que una al dia.

Potser és que quan les dones ens fem grans deixem de tenir contínuament el tema al cap, i potser fan les estadístiques amb dones d'edat... avançada. Però si és així, realment, quina desgràcia i quin avorriment de vida!

Em sembla exagerada aquesta diferència en els cervells de l'home i la dona. Espero, vaja!, que sigui exagerada.

So long, Marianne - Leonard Cohen

2010-12-07T15:53:00.003+01:00

Won´t you come over to the window, my little darling,

I'd like to try to read your palm.
I used to think I was some kind of gypsy boy
before I let you take me home.
So long, Marianne, it's time that we began
to laugh and cry and cry and laugh about it all again.

You know that I love to live with you,
but you make me forget so very much.
I forget to pray for the angels,
and then the angels forget to pray for us.

So long, Marianne ...

We met when we were almost young.
It was down by the green lilac park.
You held on to me like I was a crucifix
as we went kneeling through the dark.

So long, Marianne ...

For now I need your hidden love.
I'm cold as a new razor blade.
You left when I told you I was curious.
Did I ever say that I was brave?

So long, Marianne ...

You are really such a pretty one.
I see you've gone and changed your name again.
And just when I climbed this mountainside
to wash my eyelids in the rain.

So long, Marianne, it's time that we began to laugh and cry and cry
and laugh about it all again.

Un carrer qualsevol

2010-11-28T12:08:00.002+01:00

Anava passejant pels carrers més estrets de la ciutat. Estava molt cansada de tot. Del dia, de la setmana, de tot l'any que havia passat. Necessitava tranquil·litat.

Quan vaig tombar la cantonada vaig començar a sentir una pudor absolutament horrible. Era la barreja entre la pudor de les escombraries orgàniques amb vòmit i els típics pixats de gat (i d'altres éssers). De seguida em van venir unes basques terribles. Se'm va remoure tot l'estómac; notava com tota la matèria gàstrica del meu cos recorria el meu interior de forma ascendent i irremeiable. Finalment vaig vomitar.

Tota jo vaig quedar recoberta de líquid llefiscós i d'un pudor que cada vegada em provocava més ganes de vomitar, i no podia parar.

Per entre les rajoles del terra corria el bilis que havia sortit desbordant de la meva boca.

Com vaig poder, intentant no respirar, vaig continuar caminant per arribar a algun lloc on em poguessin ajudar, però a cada passa que feia la terrible pudor d'escombraries i pixats augmentava. Aquell carrer era un infern. No va ser fins la següent cantonada que em vaig adonar d'on venia aquella bafarada. Assegut en un racó, un home vell lluitava contra una rata que li volia arrencar l'únic tros de pa que tenia. En aquell moment vaig notar que la pudor era màxima.

Devia tenir uns 75 anys, i les seves condicions eren absolutament infrahumanes. Em vaig sentir molt bruta i avergonyida per haver vomitat. Aquell home devia estar cada dia en la mateixa situació, i jo no havia sigut capaç d'aguantar un carrer sense respirar.

Improvització J+C número 1: je suis in albis

2010-11-14T00:38:00.004+01:00

L'amistat d'aquells que realment t'estimen.
Big, big monkey man!
No siguis qui els altres presumptament creuen que ets.
Sento que m'encongeixo per moments, em plego per la meitat, em redueixo i desapareixo.
De vegades el que et diu el cor no és el que és cert; intenta escoltar des de l'exterior.
Música que ens marcarà tota la nostra vida, recordant temps passats.
De vegades riure no només fa canviar el teu estat d'ànim, sinó que també el dels qui t'envolten.
Me resulta tan raro todo lo normal.
Si la vida fos eterna no et preocuparies pel futur, però com que no ho és, és gratificant aconseguir assolir els teus reptes.
Si la vida fos eterna deixaries d'apreciar les petites coses que cada dia ens fan més grans.
La por de morir no t'ha d'importar si et supera la plenitut d'ésser.
Una guitarra profunda, lleugerament vibrant.
Segueix la música que t'impulsa, però aprèn a donar-li la intenció apropiada.
T'arrencaria el cor, però pensaries que t'estimo. Et trencaré els ossos i entendràs que t'odio.
Sistematitzar la quotidianeïtat sense donar'ls-hi importància a les petites coses que canvien la teva visió del món.
Improvitzant amb lídia b7, problemes de pronunciació i eloqüència.
Sinerologia facial que dóna informacions subliminals als individus que t'envolten.
Aprendre que hi ha gent que cuina l'arròs d'una forma tan estranya és xocant, realment xocant.
Petits glops de la poció de la vida.
Va obrir la porta amb suavitat, intentant impedir qualsevol petit soroll que pogués despertar els fantasmes de la casa.
Amor platònic que t'impulsa a assolir nous reptes.
La primera teula del passadís la va trair, cruixint profundament.
Troba l'endoll d'on surtin les guspires de l'amistat i no les deixis perdre.
De lluny un so encara llunyà anunciava l'arribada dels trombons.
No et cansis mai de buscar la clau que obre les portes a la felicitat.
Amb tota la lleugeresa que va poder aconseguir va sortir corrents, intentant escapar.
Salta, riu, diverteix-te i gaudeix; només així sabràs què és vida.
La va atrapar, tancant amb força la mà al voltant del seu turmell. Estava morta.

Poders curatius de la ganjah

2010-11-14T00:29:00.002+01:00

Està científicament comprovat que la substància en qüestió cura, ni més ni menys que els encostipats.
És un fet i veritat absoluta que el consum d'aquest producte provoca sequedat en les mucoses facials de l'espècie humana. D'aquesta forma, els "mucus comunis" queden temporalment eliminats d'aquestes zones, i l'encostipat, així, se'n va.
(També és usat en casos d'al·lèrgia, ja que també és funcional).

Recepta exclusiva per a tot aquell amb necessitats (i un bon encostipat, per fer de "tapadera"... Ja saps què vull dir...)

La doctora Júrina.

absolutely nothing

2010-11-05T21:46:00.002+01:00

She's still that little girl... She's always been, has never changed... and never will...

I'm so sorry for her... It's not fair to be this way, but she can do nothing.

FINS ALS SANTÍSSIMS COLLONS

2010-11-04T21:56:00.005+01:00

SOBRE L'ANÀMNESI

1. Tenir curiositat és una necessitat, és una condició sine qua non per poder prosperar i evolucionar, per poder conèixer. Cal que tots els homes s'adonin que el coneixement és sempre favorable, i que per aconseguir-lo es necessita esforç i dedicació.

L'anàmnesi és el procés de recordar tot allò que l'ànima ha perdut en l'encarnació. Hem d'aconseguir que les remniscències esdevinguin coneixement, hem de redescobrir tot allò que l'ànima ha oblidat; en això consisteix el procés de l'anàmnesi. L'home té com a condició dur a terme aquest procés, conèixer i, finalment, assolir la veritat. No es tracta d'un fet que afavoreixi un sol individu, sinó que s'ha de ser conscient que les veritats universals són per a tothom, per això són universals, i que tot el que jo conegui ho hauré de compartir amb els altres.

Plató defensa que l'home ha d'esforçar-se per recordar, per dur a terme l'anàmnesi, perquè els coneixements no s'adquireixen sense dedicació. Es tracta, doncs, del camí cap a la contemplació de l'ànima.

2. Plató va elaborar una teoria segons la qual l'ànima humana, en la seva condició d'idea eterna, posseeix tots els coneixements. Quan es troba al món de les idees l'ànima ho coneix tot. Però en algun moment de la seva eternitat es veu degradada, encarnada en un cos. Ara l'ànima ha oblidat tot el que sabia, tan sols li queden unes "restes" d'allò que havia viscut a l'eternitat. Aquestes són les reminiscències.

La frase «la veritat de les coses existeix des de sempre en les nostres ànimes» fa referència a aquesta procés. L'ànima, segons Plató, és eterna: existeix des de sempre i per sempre. I durant l'eternitat, mentre es troba a la realitat suprasensorial, a l'univers immaterial, l'ànima posseeix tots els coneixements.

En el text, doncs, Plató està conscienciant als homes de que tots ells poden aconseguir redescobrir tot allò que la seva ànima sabia a la línia de l'eternitat. Totes les ànimes de totes les persones posseïen els tots coneixements, i ara és el moment d'esforçar-se en el coneixement per poder purificar l'ànima i que aquesta pugui, finalment, tornar al món de les idees d'on prové.

3. Plató, evidentment, no va ser l'únic en exposar una possible teoria del coneixement, tot i que sí que va ser dels primers en fer-ho d'una forma completa i elaborada. Per la seva escola hi van passar molts deixebles. D'entre tots aquests podem destacar Aristòtil.

L'educació platònica d'aquest va fer que la majoria de teories que va formular apareguessin a partir de les de Plató. Això no vol dir, ni molt menys, que el seu mestre el condicionés com a filòsof, sinó que les seves explicacions es poden fer a través de la filosofia del mateix Plató.

Per començar a fonamentar les seves teories, Aristòtil va desmentir gairebé tot allò que el seu mestre havia afirmat: L'ànima no és eterna, no existeixen les reminiscències perquè l'ànima no ha estat en cap món ideal on ho conegués tot, perquè el món de les idees (i les mateixes idees innates) no existeix. Així doncs, a partir d'aquí Aristòtil va dir que el saber no és recordar, sinó aprendre, i que la nostra ànima, en néixer, és buida, i ens hem de dedicar a omplir-la de coneixements (evidentment, de la mateixa manera que Plató, Aristòtil va creure també necessari l'aplicació d'un gran esforç per aconseguir l'aprenentatge).

Per altra banda, si bé Plató declarava que, del dualisme cos-ànima el que realment importava era l'ànima i tot el món intangible que aquesta implica, Aristòtil va centrar més els seus estudis en la part sensorial de l'home. Així doncs, segons aquest, el coneixement ha de ser sensible, ja que «no hi ha res al nostre enteniment que no hagi passat prèviament pels sentits».

En resum, Aristòtil va ser el primer empirista, ja que va dir que tots els conceptes apresos per l'home venen fonamentats per la memòria i la imaginació, és a dir, pels sentits. Tot allò que poguem conèixer serà fruit d'una prèvia impressió sensorial. Sense l'experiència, doncs, no hi ha coneixement.

4. No puc estar ni a favor ni en contra de la teoria de l'anàmnesi de Plató pel simple motiu que no conec, encara, una explicació epistemològica que realment em convenci. Tampoc ho podria dir d'Aristòtil, ni de Sòcrates. El que sí que puc dir és el següent:

Durant la història de la filosofia han sorgit idees molt diverses sobre quin és l'origen del coneixement humà, i cada pensador ho ha formulat com ha cregut, més o menys orientat cap a una vessant més racional o bé més sensorial. Crec que és un error formular unes idees d'una manera tan radical. Sempre s'ha de tenir en compte l'opinió d'un conjunt per poder trobar un terme mig que realment defineixi el concepte en qüestió; o no és això el que va formular Sòcrates en el seu mètode maièutic? No podem afirmar que el coneixement és exclusivament racional com tampoc podem dir que és únicament sensorial.

Tot i així, aquest fragment de text de Plató ens parla bàsicament de la necessitat d'esforçar-nos per prosperar, per assolir els nostres coneixements, i aquest sí que hauria de ser un punt en comú en totes les teories epistemològiques. L'esforç és la clau de l'èxit, i això és indubtable. No podem esperar que per voluntat divina es pugui assolir el coneixement, perquè és cadascú qui s'ha d'encarregar de buscar el seu propi mètode per aprendre.

AQUESTA ÉS UNA DE LES TASQUES (COMENTARI DE TEXT) QUE TENIEM PER FER A L'ESCOLA VIRTUAL DE FILOSOFIA. LA FEINA LA VAIG FER JO SOLA, SENSE AJUDA DE NINGÚ, I NO LA VAIG ENSENYAR A NINGÚ.

NOTA: 0,00

PERQUÈ RESULTA QUE CERTA PERSONA TENIA LES RESPOSTES IGUALS EN ALGUNS CASOS I SEMBLANTS EN D'ALTRES A LES MEVES.

FINS ALS SANTÍSSIMS COLLONS, DE VERITAT.

FILLS DE PUTA IRRESPONSABLES.

Redemption song

2010-10-10T14:09:00.005+02:00

Old pirates, yes, they rob I
Sold I to the merchant ships
Minutes after they took I
From the bottomless pit
But my hand was made strong
By the hand of the almighty
We forward in this generation
Triumphantly

Won't you help to sing
These songs of freedom?
'Cause all I ever have
Redemption songs
Redemption songs

Emancipate yourselves from mental slavery
None but ourselves can free our minds
Have no fear for atomic energy
'Cause none of them can stop the time
How long shall they kill our prophets
While we stand aside and look? Ooh
Some say it's just a part of it
We've got to fullfil the book

Won't you help to sing
These songs of freedom?
'Cause all I ever have
Redemption songs
Redemption songs
Redemption songs

Emancipate yourselves from mental slavery
None but ourselves can free our mind
Woh, have no fear for atomic energy
'Cause none of them-a can-a stop-a the time
How long shall they kill our prophets
While we stand aside and look?
Yes, some say it's just a part of it
We've got to fullfill the book

Won't you help to sing
These songs of freedom?
'Cause all I ever had
Redemption songs
All I ever had
Redemption songs
These songs of freedom
Songs of freedom

Apunts de literatura catalana

2010-10-06T21:09:00.002+02:00

La T. té un sentit molt pràctic de la vida. Li diu a Maria Rosa que copiï els apunts de la Paula, perquè tinc tanta son que no m'entero de res del que diu aquest senyor... Se m'estan tancant els ulls...

En Quirze serveix com a confident de Maria Rosa. És bàsic per entendre les relacions del matrimoni amb T. com per entendre a M. Rosa.

Acabo la classe d'avui dient un seguit d'incongruències i esforçant-me al màxim perquè els meus alumnes s'adormin i puguin, d'eixa forma, odiar-me eternament.

Cabòries, bojeria, mare de Déu senyor, desvariejo!!

M. Rosa està com una puta cabra! Ho diu el metge! El rector se la vol agenciar, per això li diu que es casi amb Marçal, perquè sap que aquest té disfunció erèctil, així que Maria Rosa anirà necessitada i acudirà a ell. Li vol fotre un bombo a la tia! Així la deixa ben contenta i es pot dedicar "a fer coses de dones". Puto Guimerà, que masclista era!

Quirze és estèril. Amb això podem concloure que Guimerà tenia un fort complex sexual, i això es reflecteix clarament en l'obra.

(amb tots els respectes a Àngel Guimerà, aquesta història no està basada en fets reals i no pretén res més que burlar-se de les productives classes de literatura catalana.)

Potser serà només una nena

2010-10-06T21:02:00.002+02:00

Avui en dia, a excepció d'un molt reduït nombre, tots els pares i mares del món desitgen allò que serà millor per als seus fills. Evidentment, dependrà dequines siguin les prioritats d'aquests el que creguin que és més indicat per a l'educació dels nens.

Quan una parella va a l'hospital i els diuen: "serà una nena", il·lusionats, normalment, comencen a imaginar quin tipus de vida tindrà la petitona un cop hagi nascut.

Algunes famílies li compraran roba de color rosa de totes les mides, per si neix o més gran, i després començaran a pensar a quina escola anirà, quines activitats extraescolars farà, a quina acadèmia de dansa l'apuntaran i quants instruments sabrà tocar quan tingui nou anys.

Altres famílies es plantejaran un futur de fama per a la seva nena, perquè pugui fer tot el que la seva mare no va poder fer i perquè sigui la noia més preciosa i feliç del món.

Però també hi haurà famílies que s'adonaran que l'essencial no és quantes coses volen que la petita pugui fer o tenir, sinó que estan a punt de donar vida a una nena, i que el que importa és que aquesta pugui gaudir d'una bona educació i, sobretot, de l'amor dels seus pares.

L'últim any

2010-09-06T14:32:00.003+02:00

Demà comença el curs escolar. Segon de Batxillerat. Si tot va bé serà l'últim any que passaré a l'escola on he anat des dels 2 anys... Porto tota la vida a la mateixa escola, amb la mateixa gent, amb els mateixos professors... i em fa molta pena que s'acabi. Per una banda està bé, ens fem grans, i ara tocarà fer coses noves, amb gent nova... Però per mi l'escola és com una segona llar, de vegades inclús hi estic millor que a la meva pròpia casa... I deixar-ho, després de tant temps, em fa molta pena.

Però quin remei! Ara toca fer un bon curs, estudiar molt per fer una bona selectivitat, fer el treball de recerca... Molta feina! Però és el que toca... Acabar bé perquè quedi un bon record de l'escola on he estat tota la meva vida... fins ara.

Nou disseny

2010-07-23T20:27:00.002+02:00

He canviat per complet el disseny del bloc, completament conscient que queda molt hortera, però tenia ganes d'un canvi així, i apart volia provar les noves plantilles del bloc i tot això, perquè ja m'estava avorrint dels colors que tenia posats.

Així que durant un temps intentaré aguantar amb aquesta presentació tan poc seriosa.

Espero que us agradi!

El primer estiu de la golfa

2010-07-11T12:52:00.003+02:00

(dijous 8)

Jugava a provocar els homes que passaven per davant de casa. Vestia la roba interior més luxosa que tenia i obria totes les finestres que donaven al carrer més cèntric del poble.

Durant aquell curs havien canviat moltes coses a la meva vida, i jo notava que ja no era la persona que sempre havia estat, i veia el món d'una forma nova, adonant-me, alhora, que el món també em veia a mi d'una altra manera.

Em vaig adonar, quan ja s'apropva l'estiu i la gent començava a desvestir-se, que encara que a mi el meu cos no m'agradés, sí que hi havia gent que l'admirava. Alguna cosa devia tenir. I quan, reflexionant, em vaig adonar que m'agradava sentir-me observada i desitjada, que això em feia sentir millor amb mi mateixa i em permetia, per un instant, augmentar el meu ego, vaig decidir passar l'estiu més calent fins el moment. I s'ha de dir que la temperatura acompanyava.

Així que, pràcticament despullada, quan a casa no hi havia ningú, em passejava per davant de les finestres obertes de manera que tot aquell qui volgués pogués parar a mirar-me.

Vaig poder observar que hi havia algunes persones que dia rere dia passaven més d'un cop per davant de casa. També vaig començar a classificar els homes per grau de timidesa, però mai en vaig tatxar a cap de depravat, al cap i a la fi era jo la porca que els provocava a consciència. Només quan un home dels que, per edat, podria haver estat el meu avi em mirava em sentia bruta i odiava la societat.

També s'ha de dir que no tot van ser floretes, el que em deia la gent del carrer. Alguna dona gran i alguna mare que passejava amb els seus fills em van arribar a cridar des de guarra fins a puta en més de cinc idiomes diferents.

Tot i així, de sexe no me'n va faltar ni un sol dia.

Veure'm des de fora

2010-07-11T12:30:00.003+02:00

(dimecres 7)

Últimament em passa molt, duran les llargues estones en què el meu cervell es dedica a pensar exclusivament, sense fer cap altra activitat de major rellevància, en mi mateixa. Per uns moments visc en un món egocèntric en el que em pregunto, sovint, com em deu veure la gent des de fora. Quina és la imatge que transmeto als altres. No és pas perquè vulgui saber què opinen de mi, ja que pel què fa a aquest tema cadascú és lliure de pensar el que vulgui. És més aviat per la recent inquietud que m'ha sorgit: m'agradaria, durant un dia, o durant uns instants, o de tant en quant, poder-me veure des de fora. Abandonar el meu cos per veure'm amb els ulls d'un altre. Poder-me observar des de tots els angles que un mirall no em permet observar, poder tocar-me amb unes mans que no estiguessin limitades com les meves, que estan fortament enganxades als braços, que resulten ser de llargada limitada...

Desitjo, de veritat, poder saber com sóc sense dependre de la meva subjectivitat, ni la dels meus amics, ni de l'irreal imatge que pugui crear una càmera o un mirall, perquè una imatge no és més que una representació limitada de la realitat, i el que jo vull és veure'm des de fora, com si estigués veient a qualsevol altra de les persones que veig cada dia, no en la ficció, sinó en la realitat.

Crec que és un desig que moriré sense haver vist realitzat.

Nostàlgia, descontrol de la pròpia vida

2010-07-11T12:06:00.003+02:00

(dimarts 6)

No puc més. Necessito tornar a casa, a Barcelona, perquè sento que quan no hi sóc les coses se'm descontrolen.

Sento nostàlga, tristesa, em sento sola, perduda, lletja, grassa, inútil, utilitzada, oblidada... Aquí Sallent hi fa molta calor, i les nits són horribles. Vaig a dormir sense obrir ni la tv ni l'ordinador, sense saber què ha passat fora d'aquest poble durant el dia, tant pel què fa al món com pel què fa als meus amics.

I dubto de tot, i tinc por d'arribar divendres a casa i seguir sentint-me sola, de que certa gent s'oblidi de mi, que no vulguin parlar amb mi; o que hagin passat coses que em perjudiquin. Que la gent hagi parlat massa i jo no hagi estat a casa per fer-me'n càrreg.

Necessito poder-ho tenir tot sota control, necessito arribar i que tot estigui bé, tot al seu lloc i potser fins i tot milor que mai. Necessito que deixi de fer calor, deixar de menjar-me tant el cap, veure la gent que estimo, vull roba, vull dormir bé, vull sortir de festa, i (_______fragment censurat______). Puta vida trista, nostàlgica, traïdora, solitària!

Em vull sentir bé, em vull veure maca, però lluny de casa es fa impossible.

(________________fragment censurat__________________).

Les tres últimes entrades i les dues que escriuré a continuació van ser escrites durant la setmana anterior, per tant formen part d'una realitat passada.

Què se n'ha fet dels dígrafs a la Catalunya Central?

2010-07-10T10:55:00.006+02:00

(dilluns 5)

Que consti que no hi tinc res en contra. Que respecto absolutament l'existència dels diferents dialectes del català (només faltaria !) i els valoro a tots per igual. Amb aquesta crítica no pretenc despreciar a ningú, simplement faig un apunt sobre un tema que em crida l'atenció. Un cop dit això...

Ja fa alguns any que a l'estiu paso un parell de setmanes en un petit poble aprop de Manresa: Sallent. Hi vaig a fer de cangur a dos cosins meus que viuen allà.

En primer lloc cal destacar una curiositat que s'escolta de seguida a casa dels meus familiars: Els pares dels meus cosins, és a dir, els meus tiets, són tots dos de Lleida, i per tant amb l'accent de la seva zona, en canvi, els meus dos cosins, que des de petits han estat visquent a Sallent, tenen tots dos un profund accent de la Catalunya d'interior, el que alguns a Barcelona anomenarien accent de poble, de pagès. Si més no a mi, em fa certa gràcia que cap dels meus dos cosins utilitzi la més mínima influència dels seus pares, ni tan sols a casa.

En segon lloc ens trobem ja amb el tema principal que ens ocupa, que és l'assassinat que cometen els habitants de Sallent (i probablement dels voltants també) contra els dígrafs. Resulta que en català hi ha unes normes que regeixen l'utilització de la llengua. Entre aquestes hi trobem el següent:

Que es pronunciaran com un únic so les grafies -ig- quan vagin juntes, de manera que la -g- passarà a ser una barreja entre entre una -j- i una -x-. De la mateixa manera que quan aparegui escrit -ix- es produirà, també, un dígraf, produïnt un so suau, com un xiuxiueig.

Però aleshores me'n vaig a Sallent i sento parlar els meus cosins, i altra gent del poble, des dels nens més petits, passant pels adolescents, fins els més grans, i si m'hi fixo puc escoltar clarament com tots ells diuen: "vaic a comprar", en comptes de fer un ús normatiu del dígraf -ig-, pronunciant doncs totes dues lletres per separat. I respecte a les grafies -ix- m'adono, amb gran horror per la meva oïda (ho he de reconèixer), que blasfemien el dolç so que li pertoca en pronunciar -pertxò-. La paraula -pertxò- no és una paraula, sinó l'abreujament de -per això-. El fet d'abreujar les dues paraules en una no se'm fa estrany, ja que també ho faig jo, però m'esglaia escoltar que dur i agressiu sona aquest -pertxò- amb ics de txèquia.

ATENCIÓ! IGNORANTS EGOCÈNTRICS ALTAMENT INFORMATS !

2010-07-09T20:40:00.003+02:00

(diumenge 4)

De vegades em passen coses que després m'agrada compartir amb certa gent. De vegades són coses que potser seria millor no explicar, per si de cas, però acostumo a pensar que les persones a qui els explico aquests fets són de confiança, iq ue si els demano que no en diguin res a ningú realment no en diran res. Però després, de vegades, m'adono que he estat massa inocent, perquè resulta que algú s'ha dedicat a xerrar-ho. I m'arribo a sentir imbècil, estúpida, perquè tothom sap allò que jo no volia que sabés ningú.

Hi ha persones molt egocèntriques i ignorants a qui no els importa fotre la vida dels altres. Al cap i a la fi, mentre no els afecti a ells els és igual si estan putejant algú altre.

Així que arriba un moment, quan t'adones de tot el que ha estat passant al teu voltant, en què ja no saps en qui pots confiar. Perquè una persona et diu que l'altra ho ha explicat i viceversa, per tant no pots saber qui és, realment, que ha parlat més del compte. I vols poder confiar en aquestes persones, però realment, fins a quin punt pots fer-ho?

I em sento malament, perquè algú en qui en principi confio no és de confiança, però tampoc puc saber del cert qui és. I per altra banda pateixo, perquè ara ja no és a les meves mans decidir qui sap i qui no sap de què va la meva vida. Ara tot depèn d'un grup d'egocèntrics ignorants amb un nivell d'empatia infrahumà.

I em fa fàstic no saber en qui puc confiar, i veure que hi ha gent de meu voltant que sap coses meves que no vull que sàpiguen, i que ignoren quant mal poden poden fer amb la informació que tenen.

I tot fa fàstic, i fa mal.

Albert

2010-07-02T23:52:00.002+02:00

Quan era petit, l'Albert va patir un accident quan un cotxe, passant en vermell, se'l va endur per davant, deixant-lo a ell en coma durant dotze dies.

Mentre era a l'hospital, encara inconscient, els metges no tenien del tot clar si se n'acabaria ensortint. Es trobava en una situació molt crítica. Per als seus pares aquells dotze dies van resultar eterns, devastadors. En un cop de sort, però, l'Albert tot d'una es va despertar. Va obrir els ulls i, incapaç de parlar, va emetre un so esgarrifós que va desvetllar a la seva mare, que dormia incòmoda a la butaca del costat del llit de l'habitació de l'hospital. Ella, empesa per l'eufòria del moment, es va avlançar sobre l'Albert en un intent d'abraçar-lo. Això va provocar una reacció del nen totalment inesperada. Es va posar a cridar i a pegar a la seva mare, incapaç de reconèixer-la.

A partir d'aquell dia tot va ser diferent per a l'Albert i la gent del seu voltant. Per al nen eren tots desconeguts.

Al començament els metges, sense tenir realment gaire respostes al què passava, van confiar en que el temps faria que l'Albert recordés tot el que havia oblidat o, si més no, que tornés a aprendre-ho tot de nou, com si hagués tornat a neixer. Però no va ser així. Al contrari; l'Albert, amb set anys de vida, va ser incapaç de reincorporar-se a la vida social. Rebutjava qualsevol contacte humà, de manera que el seu aprenentatge es va veure impossibilitat. D'aquesta forma es va aïllar completament de la resta del món. L'únic que sabia fer, i feia, era dibuixar, així que els següents i darrers tres anys de la seva vida els va passar davant d'una pila de fulls i una capsa de colors. Dins el seu cap únicament existien milers de criatures fantàstiques que es va dedicar a dibuixar.

Havia après que si tenia gana o set només li feia falta emetre aquell so que havia fet en despertar a l'hospital. D'aquesta manera la seva mare, que ara dedicava per complet la seva vida a l'Albert, li duia el que necessitava. Si se li acabaven els fulls o els colors tornava a grunyir i de seguida n'hi portaven de nous. Ningú va ser mai capaç d'extreure cap mostra d'afecte de l'Albert, que continuava agredint a qui se li acostava.

De la mateixa manera que els metges desconeixien la causa del comportament d'aquell nen, tampoc van ser capaços d'establir la causa de la seva mort, que una nit de tempesta va deixar un drac vermell sense pintar.

La Júlia conquereix l'espai (3)

2010-06-18T00:58:00.003+02:00

D’altra banda i amb gran decepció, la Júlia va poder comprovar que, per molt que es dirigien cap al cel, molt amunt, les estrelles que sempre l’havien encantat continuaven estant lluny, molt lluny. Tota la seva infància havia somiat que el cel era com un decorat i que, per lògica, com més se separés de la Terra més aprop tindria les estrelles, i cada cop brillarien més. Però es va adonar que aquestes sempre estaven a una distància abismal, com si el decorat fugís lluny, molt lluny.

D’aquesta manera, els cinc dies de viatge van anar passant, tot es feia cada vegada més real i la lluna estava ja a tocar. Finalment la Júlia va veure els seus desitjos fets realitat quan el pilot de la nau va anunciar l’arribada.

Per accedir a la superfície lunar va ser necessari aparcar la nau sobre l’atmosfera artificial que havien creat per aconseguir introduir a la lluna els nivells de gasos, com l’oxigen, que permetessin la vida humana allí, com també per evitar el xoc amb els meteorits causants dels cràters. El que no permetia aquesta atmosfera era augmentar la gravetat.

Des d’allà es va obrir una comporta que va donar accés als tripulants del coet a la lluna mitjançant una rampa amb efecte gravitatori per aconseguir que arribessin a nivell de terra i allà posar-se les botes espacials per poder caminar, per primera vegada, per sobre de la suerfície lunar.

La Júlia va notar, per primera vegada, l’agradable sensació que produia caminar a la lluna. Se sentia totalment alliberada de qualsevol mal físic que a la Terra pogués haver sentit. Tenia els músculs més relaxats que mai. Era, físicament, com estar dormint mentre caminava. I tot era tan lleuger, tan simple, tan volàtil…! La noia es va deixar endur per aquella sensació, es va oblidar de posar-se les botes per mantenir-se a terra, així que va sortir flotant, empesa pel no-res i immersa en una immensa tranquil·litat i pau embriagadores. Va esborrar qualsevol pensament o inquietud que pogués passar-li pel cap en aquells instants. Simplement va deixar de ser tot el que havia estat i es va abandonar en l’eternitat.

........................

He posat el conte en tres parts perquè si no es veu massa llarg i fa por i mandra de llegir.. És força.. curiós? però al cap i a la fi és part d'un treball de cmc.. xd

La Júlia conquereix l'espai (2)

2010-06-18T00:56:00.002+02:00

Ara només faltava ella. Havia estat esperant a la Terra, vivint en un espai de 30 metres quadrats però convençuda que el destí li reservava una sortida millor, només necessitava paciència. Es volia assegurar que tot funcionava correctament a l’exterior abans d’anar-hi. Finalment havia entrat a participar en un concurs que li oferia una nova vida, una nova casa. Així, quan va rebre la notificació que havia guanyat, només va haver d’agafar una petita motxilla on hi va posar la poca roba que tenia i la fotografia on apareixia la seva família i va sortir corrents cap a la base super secreta on la seva privilegiada nau espacial l’esperava per agafar rumb cap a la lluna.

El coet estava pintat a ratlles de colors que conjuntaven amb el vestit espacial que la Júlia s’hauria de posar. Amb ella hi viatjarien 5 astronautes perfectament preparats i tres guanyadors més del concurs. Serien cinc dies de viatge en el transport més ben preparat per a l’ocasió, de tecnologia catalana. L’interior de la màquina disposava de les instal·lacions més confortables, disposades per facilitar el viatge als quatre afortunats. Però la Júlia estava massa neguitosa com per gaudir de totes aqueles comoditats. Estava a punt d’abandonar la Terra i tot el que havia estat la seva vida fins aleshores.

El viatge se li va fer etern. Les nits les va passar, en gran part, desperta, frisant per descorbrir un nou món, per veure la Terra a la llunyania, des de la lluna, amb els seus propis ulls. Ja havia vist moltes vegades imatges del seu planeta, simples fotografies, però la Júlia tenia una immensa curiositat per experimentar-ho tot per ella mateixa. Tenia grans esperances i il·lusions posades en l’experiència. Va passar moltes hores asseguda al costat de la finestra de la nau, veient com deixava enrere el planeta blau a una velocitat supersònica i com cada vegada era més aprop de la nit eterna. Un dels moments més màgics del viatge va ser quan la nau va atravessar l’última capa de l’atmosfera, anul·lant així els efectes de la gravetat i endinsant-se en l’espai interplanetari. De sobte una escalfor molt agradable li va envoltar tot el cos. Els astronautes a bord li van explicar que aquella sensació era deguda al plasma procedent del vent solar que ara envoltava el coet.

La Júlia conquereix l'espai (1)

2010-06-18T00:51:00.006+02:00

Quan la Júlia es va llevar aquell 1 de març de 2053 va veure sobre la taula la tan esperada resposta a la seva sol·licitud. De pressa i corrents va obrir el sobre de color groc i taronja que seria decisiu en l’estil de vida que a partir d’aquell moment tindria. I, efectivament, havia estat l’escollida! Tenia la vida resolta! Després d’anys de malviure, de menjar malament, de vestir les restes de roba que li quedaven de joveneta… Per fi, per fi tindria tot allò que havia somiat. Una casa flotant en l’espai antigravetat de la lluna.

Per situar-nos en el context d’aquella època haurem d’explicar els conflictes que van succeir a principis del segle XXI, segona dècada del nou mil·leni; una forta crisi econòmica va fuetejar l’economia de totes les famílies, deixant a l’atur gran part de la població. Però cap aquella època l’ésser humà desconeixia les terribles conseqüències del sistema capitalista. Tots tenien l’esperança que la crisi passaria i tot tornaria a la normalitat. L’economia es reinstauraria i el cicle econòmic es tornaria a iniciar.

Però aquest cop no. Aquesta vegada la crisi va seguir endavant, empitjorant dia a dia de forma irremeiable. Cap a meitats del segle XXI, la crisi econòmica, que ja havia deixat més del 40% de la població a l’atur, es va barrejar amb una terrible crisi del petroli que va fer empitjorar el nivell de vida de la població del primer món, provocant una final decadència de l’economia i la societat política del moment. Finalment, amb l’esgotament total dels recursos energètics, la vida a la Terra va resultar catastròfica. Els pocs humans que posseïen les riqueses van buscar la manera de fugir de tanta pobresa, solitud i mala vida.

Tornant a la Júlia; la seva família, com la de la majoria de persones en la seva situació, es va veure molt afectada per les crisis, perdent l’antiga qualitat de vida que havien mantingut. La noia, doncs, es va veure forçada a marxar de casa per facilitar l’economia, tant d’ella com dels altres. Es va establir en un petit pis de Barcelona, amb una feina que tansols li permetia malviure, així que, en les seves estones de temps lliure va començar a desenvolupar un nou entreteniment. Poc a poc es va anar formant dins la seva ment un món fantàstic, irreal; un món amb esperança per prosperar. D’aquesta manera, dins el seu cap, la Júlia va fer evolucionar les tecnologies i va idear una nova forma de vida, en un món nou, on tot era possible.

Finalment la seva ment va traspassar els límits de la Terra, va anar més enllà de l’atmosfera, va crear naus capaces de volar a velocitats mai imaginades, va conquerir la lluna, Mart, Júpiter i Venus, hi va establir els recursos necessaris per a la supervivència humana i va enviar gent a poblar aquests espais. Va construir cases, pobles, ciutats i països… Va somiar un univers sense fronteres.

Alice in Wonderland

2010-06-12T22:46:00.006+02:00

White Rabbit - Jefferson Airplane

One pill makes you larger
And one pill makes you small
And the ones that mother gives you
Don't do anything at all
Go ask Alice
When she's ten feet tall

And if you go chasing rabbits
And you know you're going to fall
Tell 'em a hookah smoking caterpillar
Has given you the call
Call Alice
When she was just small

When men on the chessboard
Get up and tell you where to go
And you've just had some kind of mushroom
And your mind is moving slow
Go ask Alice
I think she'll know

When logic and proportion
Have fallen sloppy dead
And the White Knight is talking backwards
And the Red Queen's "off with her head!"
Remember what the dormouse said;

Paisatge romàntic

2010-05-14T20:12:00.003+02:00

A través de la finestra entreoberta m'arribava la deliciosa olor de la sal que desprenia el mar. Aquells matins al poble m'apassionaven. Sortia a la terrassa per contemplar la immensitat, l'esplendor del mar, aquella imatge perfecta d'una tempesta a l'horitzó apropant-se a gran velocitat cap a la costa. Onades gegants xocant amb força contra l'espigó. El petit far desapareixent entre l'escuma uns instants i reapareixent quan el mar fugia de la badia arreplegant tot el que trobava pel camí. La força de les onades m'esquitxava, em mullava confonent-se amb la pluja que cada vegada queia més intensament. Llamps i trons sonaven cada vegada més coordinats. La tempesta se situava, per unes hores, sobre el petit poble del nord d'Irlanda on de petita passava tants dies imaginant que el mar se m'enduia lluny, sempre cap a l'horitzó.

Grassa

2010-05-01T20:41:00.002+02:00

Sóc grassa. Estic grassa. Em sento lletja, fastigosa, em sento grassa. I menjo molt, perquè tinc molta gana, i això m'engreixa, perquè menjo a tota hora, i això no és bo. I ho sé, i penso, "que sigui l'últim cop que t'excedeixes i menjes (qualsevol cosa)!" Però després, ja sigui al cap d'unes poques hores o el dia següent torno a fer el mateix, al cap i a la fi, ja tindré temps d'arreglar-ho! Encara falta molt per l'estiu, no? O potser no tant... D'aquí quatre dies ja es podrà anar a pendre el sol a la platja i jo seguiré lletja, fastigosa, grassa.

Ho notes, com ens corromp la societat? Ja no és corrupció de les llibertats. Tenim reprimit el sentir-nos bé amb nosaltres mateixos.

Sant Jordi

2010-04-23T21:03:00.002+02:00

Sembla que avui comenci la vida. Sembla que avui hagi nascut tothom. Sembla que les roses ens il·luminin la cara i sembla que tots siguem, per un dia, més feliços que mai.

I és que és Sant Jordi, i sembla (o a mi m'ho sembla) que encara que no estiguis enamorats, que encara que cap persona especial et regali una rosa puguis, igualment, sentir aquella petita llum dins el cor; diminuta, fins i tot, com una xispa, però capaç d'il·luminar-ho tot.

Veus que les persones somriuen pel carrer, encara que plogui, encara que no duguin una rosa a les mans. Perquè la felicitat que irradia la gent s'encomana. És per això que per Sant Jordi tothom sembla més feliç, perquè probablement ho és.

Llatí (gramàtica)

2010-04-18T21:39:00.012+02:00

declinacions
1a declinació (temes en a):

sl. a a am ae ae a

pl. ae ae as arum is is

2a declinació (temàtics o/e):

sl. us e um i o o

pl. i i os orum is is

2a declinació (temàtics o/e neutres):

sl. um um um i o o

pl. a a a orum is is

3a declinació (atemàtics consonàntics):

sl. ? ? em is i e

pl. es es es um ibus ibus

3a declinació (atemàtics vocàlics en -i):

sl. is is em is i i

pl. es es es ium ibus ibus

3a declinació (atemàtics vocàlics en -i neutres):

sl. e e e is i i

pl. ia ia ia ium ibus ibus

4a declinació (atemàtics vocàlics en -u):

sl. us us um us ui u

pl. us us us uum ibus ibus

4a declinació (atemàtics vocàlics en -u neutres):

sl. u u u us ui u

pl. ua ua ua uum ibus ibus

5a declinació (atemàtics vocàlics en -e):

sl. es es em ei ei ei

pl. es es es erum ebus ebus

flexió verbal

present, pret. perfet, supí

porto, portaui, portatum (1) --> -a

habeo, habui, habitum (2) --> -e

dico, dixi, dictum (3) --> cons

audio, audiui, auditum (4) --> -i

present indicatiu (activa)

-o -mus

-s -tis

-t -nt

porto(1), habeo(2), dico(3) (dic-i-s...), audio(4)

sum / sumus

es / estis

est / sunt

imperfet d'indicatiu (activa)

-m -mus

-s -tis

-t -nt

ama+ba-(1), habe+ba-(2), dic-eba-(3), audi+eba(4)

eram / eramus

eras / eratis

erat /erant

present i imperfet (passiva)

-r -mur

-ris/re -mini

-tur -ntur

ex. porto-r, portaba-r...

canvi activa - passiva

activa --> Subj (N) + V + CD (Acus)

passiva --> S.passiu (N) + V. passiu + C.Ag (Abl)

(el subjecte passa a C.Agent, el CD passa a S.passiu)

pretèrit perfet d'indicatiu (vaig ser)

-i -imus

-isti - istis

-it -erunt/ere

portaui, portauisti, portauit...

fui / fuimus

fuisti / fuistis

fuit / fuerunt-fuere

plusquamperfet d'indicatiu (havia estat)

-m -mus

-s -tis

-t -nt

portau+era-m, portau+era-s...

fueram / fueramus

fueras /fueratis

fuerat / fuerant

flexió de l'adjectiu

concorda amb el nom que acompanya en gènere, nombre i cas.

- 3 terminacions: magnus(m), magna(f), magnum(n)

- 2 terminacions: fortis (m, f), forte(n)

- 1 terminació:

a) prudens (temes en -i)

b) vertus (consonant)

l'infinitiu

actiu

1a conj. porta-re

2a conj. habe-re

3a conj. dic-e-re

4a conj. audi-re

passiu

1a conj. porta-ri

2a conj. habe-ri

3a conj. dic-i

4a conj. audi-ri

verb sum --> es-se

verbs deponents

verbs amb forma passiva que sintàcticament tenen significat actiu.

el participi

present (actiu): simultaneitat -nt- (traducció = gerundi)

perfet (passiu): anterioritat -tus,ta,tum <>

sintaxi del participi

participi concertat: concorda amb un nom que és un element de l'oració.

participi absolut: nom en Abl + participi en Abl, constitueixen part d'una unitat independent.

graus de l'adjectiu

grau positiu: ars longa, vita breuis.

grau comparatiu d'inferioritat i igualtat (igual que en català):

- tam... quam...

- minus... quam...

grau comparatiu de superioritat: [gran positiu de l'adj. + -ior/-ius]

- clarus-a-um > clar(o)-ior /clar(o)-ius

grau superlatiu: [grau positiu de l'adj. + -is-si-mo]

- clarus-a-um > clar(o)-issimus -a-um

- pulcher, pulchra, pulchrum > pulcherrimus -a-um

flexió dels adjectius amb sufic -ior,-ius

sl. fortior/fortius, fortiorem/fortius, fortioris, fortiori, fortiore

pl. fortiores/fortiora, fortiores/fortiora, fortiorum, fortioribus, fortioribus

Al que critica sin piedad

2010-03-29T20:29:00.002+02:00

Siempre con insolencia te comportas.

Créete, con lo que escribes denotas

Insatisfacción, porque a ti la vida

Nunca te ofrece la afable salida.

Sé que mi lenguaje no llega a mida,

Mis rimas aquí no tienen cabida,

Pero sí puedo apreciar que tu notas

Que el mensaje supera lo que brotas.

Si con lo que voy a decirte sientes

Que a tu corazón le muerden serpientes

Darte cuenta deberías de cómo

De los demás rehusas el asomo

Despreciándolos, sus almas hiriendo:

Con una amistad vivieras riendo.

Diari d'un adolescent anorèctic

2010-03-28T19:45:00.002+02:00

El meu és un problema genètic. La meva mare és obesa, i tota la seva família. Com a conseqüència jo també ho sóc. El meu pare, en canvi, era molt prim, o això he sentit a dir, però la veritat és que a les fotografies que encara conservem d’ell no se’l veu massa bé, només la cara; l’únic que sé realment sobre ell és el que la mare me n’ha explicat, i pel que diu i per la manera com en parla… jo noto que ella voldria que jo fos com el meu difunt pare. Un home intel·ligent, amb mà pels negocis i molt atractiu, sobre tot. Sobint em mira amb pena, i d’aquesta manera em fa saber que no sóc qui ella voldria, que no em pot estimar com a mi m’agradaria perquè l’he decepcionat.

És per la mare que he d’estudiar molt. Necessito aconseguir que estigui orgullosa de mi per assemblar-me al pare. També és per la mare que faig dieta. M’he d’aprimar, he de fer que la mare pugui veure el pare quan em miri i, així, aconseguiré que m’estimi. Quan la mare vegi que m’estic aprimant per ella i que les meves notes de l’escola milloren molt podrà, per fi, estar orgullosa del seu fill que tantes decepcions li ha dut.

Però, com ja he dit abans, la meva obesitat és deguda als horribles gens de la família de la mare, per tant, per moltes dietes que faci no m’acabo d’aprimar. Últimament sentia molt a parlar sobre això que classifiquen com a malaltia però que, al cap i a la fi, és un recurs més per aprimar-se. Vaig entrar a internet, on avui en dia trobes tota la informació del món i més, i vaig buscar quins eren els mètodes que utilitzen els anorèctics per aprimar-se. Vaig trobar el nom d’unes pastilles que no necessiten recepta i vaig anar a la farmàcia a buscar-les. Com a efecte secundari de prendre-les hi ha els vòmits. Així no fa falta que em provoqui les nàusees amb els dits, cosa que vaig provar i era realment incòmode. Quan hagi perdut, al menys, 10kg deixaré el sistema d’aprimar-me. Sé que no em costarà. Tinc molt clar el que estic fent. Sóc plenament capaç d’adonar-me quan cal parar. Jo no sóc com la resta de malalts.

(text1)

Sevilla

2010-03-27T20:45:00.004+01:00

Després d'una setmana a Sevilla torno a ser aquí.

Han estat uns bons dies, amb els seus moments, però tot té els seus moments, tant bons com dolents. En general he de dir que m'ho he passat molt bé. Estic molt cansada, però ha estat molt bé. Sevilla, com a ciutat, preciosa. M'ha encantat, simplement. Córdoba també és preciosa. M'encantaria, de gran, tenir casa a Córdoba, o a Sevilla, per poder passar-hi els hiverns, amb un pati interior il·luminat i decorat amb plantes precioses, amb tarongers que facin aquella olor tan intensa i deliciosa... Preciós tot.

Hem menjat molt bé (potser massa i tot...), tapes cada dia, boníssimes. I m'enduc dues samarretes noves, una bossa lila de ratlles sense cremallera i dues postals boniques, per tenir un petit record de Sevilla. Em va faltar comprar una flor.

No tinc fotos, perquè aquest cop no m'he emportat la càmera, em va fer mandra. Ara només espero que la gent em passi les fotos que va fer, especialment les de l'última nit, perquè va ser una nit per no oblidar, de veritat.

Deixaré això com un balanç positiu del viatge, perquè és el que vull recordar.

Salut!

///////

2010-03-21T22:45:00.001+01:00

All this stuff, it just SUCKS a lot.

that fucking attitude makes me wanna cry and break, everything.

La mosca

2010-03-21T19:23:00.004+01:00

Estava dormint plàcidament al sofà de casa. La televisió encesa amb el volum molt baix, perquè no em molestés, i tapada amb la manta de quadres. Estava realment cansada i somiava pornografia inconscient. Però de sobte em vaig desvetllar. Hi havia alguna cosa molesta a l'ambient. Un soroll, un petit so constant i altament irritable. Havia entrat una mosca a casa. En un principi vaig intentar ignorar-la. Estava en un punt molt intens del somni. Però les mosques què han de saber?! La molt puta no parava de volar aprop meu, i el seu odiós brunzit se m'estava clavant al cervell. Em picava tota la cara. Tenia la sensació que milions d'insectes repugnants aletejaven davant meu, posant-se per tot arreu.

La molt puta de la mosca finalment em va fer saltar del sofà, just quan estàvem en ple èxtasi a la dutxa.

Discurs buit de contingut

2010-03-14T23:07:00.001+01:00

Hi ha una manera molt senzilla de caure bé a la gent i estar sempre envoltat de persones fascinades pel teu caràcter i personalitat. Consisteix en fer allò que fa la majoria pensant-te que ets únic i inimitable. Evidentment, la base de tot això està en l’aparença: els talons més alts, sofisticats i, aparentment, més cars. Et fiques a tothom a la butxaca si saps quina roba és la més indicada d’aquesta temporada.

Hi ha un altre punt a tenir en compte, en aquest procés. A part de l’aspecte físic molt ben cuidat, tothom sap que l’important es troba a l’interior, per això cal fer ostentació del nivell intel·lectual que es posseeix emprant els mots més enriquidors i complexos del nostre diccionari sense massa miraments en el significat d’aquests; només cal mostrar-se convençut del que es diu. Al cap i a la fi, tu saps que en qüestions d’intel·ligència i maduresa els passes la mà per la cara a tots. Només necessites que ells se sentin sotmesos a tu i siguin il·luminats per la convicció consegüent.

Un cop fins i tot tu t’has cregut les paraules que ets incapaç d’entendre només et falta donar a entendre que centres la vida en uns ideals i exposar-los sense necessitat d’elaborar-los en excés, tan sols amb el típic discurs buit de contingut pots deixar els qui t’envolten impressionats.

És simple i, pel que sembla, força eficaç. Si no, la societat no tindria el cutis en tan bon estat, no?

Un bonito autorretrato

2010-03-06T22:12:00.004+01:00

Perdoneu que estigui en espanyol, és que és un treball de classe...

Y aquí estoy yo. Ganándome la vida en la calle y cobrando una miseria por acostarme con los más asquerosos hombres. Quién me iba a decir, hace diez años, que de mayor únicamente podría aspirar a ser Carina, la prostituta de a Rambla de Barcelona.

Recibí una buena educación. Mis padres me querían y pagaron por ella. Todos veían un gran futuro para mí. Tal vez artista, escritora. Quién sabe si abogada, o una psicóloga de prestigio! Pero me pusieron tanta presión... Para superarme, para sacar las mejores notas, para conseguir todo lo posible y más...

Lo dejé. Me cansé de todo y me fui a viajar.

Empezé a ejercer mi oficio en París, donde había ido a buscar inspiración. Tres años más tarde volví a Barcelona, y en vez de volver a empezar de zero me acomodé en esta asquerosa vida que ahora, a mis 27 años, me hace arrastrarme de noche por las calles de mi ciudad y esconderme en los peores antros durante el día.

De pequeña tenía tantos sueños... Ahora ni siquera puedo imaginar una mejor situación para mí. No aspiro a nada. Lo único que puedo desear es que algún día venga un loco y me apuñale por la espalda, y así terminar con la vida que nunca quise vivir.

Feliços 17 !

2010-03-01T23:01:00.003+01:00

1 de març de 1993. Una profunda borrasca barreja humitat i fred a les capes altes. El resultat: una nevada que, qui més qui menys, recordarà sempre. Aquell dia va nevar a moltes zones de Catalunya, però ho va fer amb especial intensitat a l’àrea metropolitana de Barcelona, on en alguns punts s’acumulaven més de 20 centímetres de neu. A la ciutat comtal no hi va entrar prou aire fred perquè arribés a nevar a la línia de la costa, però, a partir de la Diagonal, tot era neu.

(això no és escrit meu)

L'1 de Març de 1993 va ser un dia molt especial. Al cap i a la fi, vaig néixer jo! :)

I avui en faig 17!!

ments calentes

2010-02-28T18:52:00.002+01:00

La Maria tornava cap a casa després d'una intensa nit de borratxera i drogues. Venia acompanyada de'n Marçal que, com sempre, l'havia de dur pràcticament en braços, ja que ella no era capaç de coordinar els moviments de totes dues cames.

En Marçal mai perdia l'esperança. Pensava que algun dia aconseguiria acompanyar una Maria conscient que el convidaria a entrar a casa i podria fer-li allò que havia vist fer a un estrany a la pintada de la paret.

Aquella pintada a la paret deia tantes coses! Provocant sempre el personal! Algun dia o altre hi havia d'anar algú a pervertir-la encara més.

Aquell estrany home que en Marçal havia vist, aquell que havia inspirat les necessitats d'un noi innocent s'havia aturat davant la dona de la paret, amb prou feines vestida, i l'havia violat amb la llengua i la mirada mentre es deixava fer una fotografia per un fotògraf que el mirava divertit i veia passar un noi innocent que de sobte s'inspirava i desitjava més que mai la seva companya de pupitre: la Maria, que un dia tornava cap a casa sense en Marçal i va ser violada.

societat reprimida

2010-02-28T18:38:00.003+01:00

M'encanta estar aquí. El meu és un lloc privilegiat. Si jo fos tota aquesta gent que passa per aquí al carrer em pararia a mirar el meu escultural cos. Però crec que a la gent li fa vergonya quedar-se parada mirant-me. Només alguns nois joves, fatxendes, es paren a mirar-me quan van amb els seus amics, i també algun vell verd.

Sovint noto que algun home casat em mira de reüll quan passa amb el seu fill o filla que acaba de recullir de l'escola; però la gent té vergonya del que pensin els altres, de si els veu la botiguera de la fruiteria o el quiosquer.

Quin home, el quiosquer! El veig com m'observa amb desig quan no té clients, i quan ja porta molta estona mirant-me, que veig com li brillen els ulls, surt de pressa cap al lavabo. Quin home, el quiosquer!

Em van posar aquí per provocar el públic, per emmalaltir i pervertir els més joves i els més vells. Per provocar les mirades dels que, en teoria, no m'haurien de mirar. Em van posar aquí per arreglar la societat! Per posar calents els homes i fer millorar les relacions de les parelles.

Cançó sense nom - Lluís Llach

2010-02-20T18:44:00.001+01:00

On vas amb les banderes i avions

i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell, hi duus la por,
que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l'infant
no vol jugar
perquè el carrer
vessa de sang
i ets tu qui l'omples?

On vas quan ja l'infant
no pot mirar
ni el blau del mar
ni aquell cel clar
i ets tu qui el borres?

La darrera víctima

2010-02-14T21:21:00.007+01:00

Quan t'entra pels ulls

la llum vermella

reflex de la sang que acabes de vessar

t'odies profundament:

acabes d'esbudellar la dona dels teus somnis.

Quan ets capaç d'olorar

el regust metàl·lic

de la sang que no et pertanyia

t'odies profundament:

t'has tacat de la sang més prohibida.

Però quan per fi t'adones

de la joia que tens entre les mans,

de l'elixir que et torna la vida,

oblides que ets un vil assassí

i surts a buscar la darrera víctima.

Recorres els carrers de Barcelona

la samarreta encara és humida, brillant

però ni tan sols les putes et miren

com tu n'hi ha hagut tants...!

i neteges amb saliva el punyal.

Repasses la fulla del ganivet

amb la bípida llengua de serp, repugnant

i et marques la galta

en senyal de victòria

i les drogues eviten que sentis cap mal.

I quan per fi t'adones

de la joia que tens entre les mans,

de l'elixir que et torna la vida,

oblides que ets un vil assassí

i surts a buscar la darrera víctima.

I apunyales; perfores el cos d'un infant.