Papallones a la panxa

De vegades em ve de gust veure't però no em ve de gust que em vingui de gust veure't,

perquè potser vol dir que m'agrades més del que estic disposada a acceptar...

Agafaria un caçapapallones i caçaria la meitat de papallones que volen dins la meva panxa.

Xoquen entre elles, contra les parets del meu estómac, i em fan sentir estranya.

Però és una estranyesa que ja he experimentat abans,

i sé que m'agrada mentre la sento,

però també sé que arriba un dia que les papallones surten volant.

Pugen per la meva tràquea fins la boca i marxen.

Aleshores sé que les hauria d'haver caçat abans, per poder-les guardar amb mi per sempre.

Però se'n van, i el caçapapallones no és prou llarg com per caçar-les.

És una barreja alguns dies agradable, alguns dies estranya, alguns dies temible.

La caravana de Txarango fa parada a l’Apolo

La cua de gent tombava per la cantonada de Nou de la Rambla amb Paral·lel, el passat 18 d'abril, per poder entrar a l'Apolo a sentir el jove grup Txarango. S’hi respirava emoció i, mentrestant, el cos de seguretat controlava que hi hagués ordre i calma. Uns quants pallassos s'asseguraven que la gent estés ben excitada per entrar a la Sala Apolo, on Txarango estava a punt de començar el concert de presentació del seu primer CD,Benvinguts al llarg viatge.

Dins la Sala, l’emoció havia pujat un nivell. La gent que entrava es reunia davant l’escenari cridant i cantant, però el concert encara trigararia en començar... Paciència! Poc a poc s'anava omplint tot l’espai. De tots dos costats de l’escenari començava a sortir fum que emboirava l’Apolo, ara ja tot ple. I el públic ja cridava, tot i que encara faltava una estona perquè Txarango comencés a tocar.

Un cop més, el fum envaïa l’espai, i per fi el moment definitiu, el punt culminant. El públic era pur èxtasi: la festa havia començat i el circ havia arribat a la sala. Saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, somiatruites, equilibristes, trapezistes, mims, mags, viatgers, il·lusionistes... Trompeta, saxo, baix, bateria, percussió, guitarra, veus i piano pujaven a l’escenari i encenien l’última guspira.

Dalt de l’escenari els Txarango van esdevenir pura il·lusió. El públic va cantar totes les lletres de les cançons del CD que amb prou feines fa un mes i mig ha sortit a la llum. I quan tot s’enlaira l’emoció va deixar caure alguna llàgrima d’entre els músics (i segur que d’entre el públic també).

I per rematar-ho, van acabar de la millor manera possible el concert de presentació oficial: Cesc Freixas, Gertrudis, la Pegatina, Itaca Band, les Sey Sisters... entre d’altres van pujar a l’escenari a cantar ‘Vola’, un dels primers temes de Txarango. L’última imatge triomfant de la nit: l’escenari ple de músics i l’Apolo abarrotat de crits d’alegria d’un públic totalment contagiat per la màgia del jove grup català que ja no necessita presentacions.






(Crònica publicada al web del SetmanariDirecta)

Dissabtes mandrosos, truita de patates i deixar la feina per demà

Tota persona en aquest món necessita, de tant en tant, un temps per desconnectar, un dissabte sencer per sentir que la vida no s’acaba entre llibres, ordinadors, feina, conferències, projectes... Un dia sencer per passar-lo entre el llit, el sofà, la cuina, i altre cop el llit; i millor si és amb bona companyia. I poder gaudir, així, del plaer de dinar tard, quan el cos ho demani. Anar a la cuina i decidir en cinc segons què ve de gust a la majoria. Ningú es queixarà si algú s’ofereix a fer una truita de patates, i menys si el resultat és tan sublim. Una truita d’aquelles enormes, per dins poc cuita, com la que podries menjar-te a qualsevol ‘Casa Paco’ d’Espanya, però feta a casa i consumida en un menjador de dubtosa categoria, sobre una taula improvisada perquè avui hi ha massa gent i el bol de l’amanida és massa gran, amb cadires de tres tipus, plats blancs i plats de vidre, gots reaprofitats de la crema de cacau, tovallons de paper i forquilles de tres i quatre puntes. Asseguts a les cadires, una noia alemanya, una altra de Costa Rica, una de catalana i dos nois sevillans.

Mentre feien el dinar han anat preparant i consumint una quantitat considerable de porros. Per consens, com la truita, han decidit fer-los d’haixix. L’herba quedarà per després de dinar, a l’hora de la migdiada. No s’han de preocupar, perquè avui no han de fer res de res en tot el dia. Però les drogues els han fet venir gana, així que devoren la perfecta truita de patates, ceba i pebrot verd, l’amanida completa i, de postres, una quantitat inhumana de xocolata amb llet i xocolata negra amb menta. S’encenen un porro més abans d’aixecar-se i anar al sofà a escoltar música.

la mateixa història de sempre

Tinc ganes de ser capaç de gaudir-ho al màxim. T'ho prometo. Però no sé si en sóc capaç...

Matilda, una pel·lícula innocent i deliciosa

Des de molt petita, (de fet, des de sempre, des que tinc consciència, si és que en tinc), no recordo una pel·lícula amb més detall, amb més il·lusió, amb més tendresa, que la de Matilda. Puc dir amb tota tranquil·litat i convicció que és una pel·lícula que m’ha marcat, i molt.

Si no és el vídeo que he mirat més vegades en tota la meva vida, no n’he mirat mai cap. Això sí, ja ho adverteixo, tot i que suposo que la majoria ja ho sabreu, que es tracta d’una pel·lícula per a criatures. Així que, si l’he vist cent vegades, ha estat entre 1996 (any en què es va fer Matilda) i el gloriós (i malaurat) dia en què a casa ens vam acomiadar del reproductor de VHS, donant la benvinguda al DVD, que va capgirar completament el meu rànquing de pel·lícules preferides.

La qüestió és que aquest any els reis mags em van portar la meva pel·lícula preferida de la infància en format DVD, ja que durant el 2011 vaig ser molt bona noia. A la mínima que vaig tenir una estona em vaig estirar al sofà preparada per deixar-me envoltar de la màgia de la Matilda, aquella nena tan fascinant, i desitjant amb totes les meves forces que no se’m trenqués un mite tan elemental per la meva vida.

Matilda, un cop més, no em va decebre. En recordava totes i cada una de les escenes, alguns trossos de diàleg, la cinta de cabell de la protagonista, els bombons de la capsa de la senyora Trunchbull, l’adorable caseta de la senyoreta Honey, l’escena en què la Matilda es prepara unes tortitas… Em vaig sentir criatura un cop més.

Però, sobretot, em vaig adonar (d’aquí la marca que abans comentava que Matilda ha deixat en mi) d’on ve la meva passió pels llibres, per llegir mil-i-una històries fantàstiques i endinsar-me als mons novel·lístics perduts. Qui no hauria volgut, als quatre anys, tenir la màgia de la Matilda? I si llegint-me una biblioteca sencera puc aconseguir-la? I si encara hi sóc a temps? Seguiré llegint, per si de cas…

Per si no ha quedat prou clar: Matilda és una gran recomanació, tant pels qui ja l’heu vist, recordar-la; com per pares amb criatures (ara teniu l’excusa per mirar-la), o qualsevol persona capaç de mirar amb bons ulls una pel·lícula innocent i deliciosa.

Per descomptat, no us oblideu de llegir el llibre! No cal que presenti a Roal Dahl.

Matilda (1996), Danny DeVito. Adaptació cinematogràfica del llibre Matilda (1988) de Roal Dahl.

Podeu trobar el llibre i el VHS a la Xarxa de Biblioteques Municipals (la versió en DVD no l’he trobat): http://bit.ly/ztO4eT

(Article publicat al web laculturanovalres)

Transglosadors. De la glosa al hip hop

El col·lectiu Cor de Carxofa i el Centre Cultural La Farinera del Clot aposten per apropar la glosa i el hip hop en català

Un any més el món de la música improvisada en català va protagonitzar el Transglosadors, una trobada amb l’objectiu d’apropar la glosa, vessant més tradicional d’aquesta música, amb el hip hop. El passat 4 de febrer, el Centre Cultural La Farinera del Clot, en una iniciativa conjunta amb l’organització Cor de Carxofa, va acollir improvisadores d’arreu dels Països Catalans en un combat per aconseguir les millors rimes, ja fos cantant un garrotí o rapejant.

Aquesta era la cinquena i última vegada que se celebrava el Transglosadors, la jornada de connexió entre la glosa i el hip hop en català. Els col·lectius organitzadors, un cop més, van voler demostrar que la distància entre la glosa tradicional i l’estil de música rap no és tan acusada com ens podria semblar. Al cap i a la fi, en termes generals, la idea és la mateixa: l’origen de tots dos estil es troba en la cultura popular, tots dos construeixen rimes de manera improvisada amb una música de base, volen aconseguir un discurs més o menys fluït i, sobretot, elaborar un missatge de temàtica comuna entre els dos estils: la crítica social i política (i alguna o altra rima més pujada de to).

La jornada

Va començar a les 20h, amb una sessió de micro obert dirigida per El Putu Nota (Pau i Xavi), i Poker d’Asos, que van rapejar alguns temes propis i van donar peu a les glosadores que es trobaven entre el públic a pujar i intentar improvisar a ritme de hip hop. Algunes intrèpides s’hi van atrevir, tot i que se les va veure molt més còmodes cantant garrotins i nyacres dalt l’escenari, durant la batalla entre glosadores i rapers. De la mateixa manera, aquests últims van provar sort amb la improvisació tradicional – alguns amb més èxit que d’altres, s’ha de dir –. Mireia Mena, Ramon de Cervera i Ferriol Macip, entre d’altres, van protagonitzar aquest “Espectacle Transglosador”.

Per acabar la nit, van pujar a l’escenari la resta de glosadores per oferir el darrer combat de glosa per equips que oficiaria Transglosadors. D’aquesta manera va concloure la final de la Lliga Nacional de Glosa, quedant l’equip de Guillem Ballaz, Caterina Canyelles, Ferriol Macip i Maria Dolors Sabater com a guanyador.

La crítica social, la corrupció, els mil-i-un vestits de Camps... van ser temes força recurrents, tant al combat com a la xarxa social Twitter amb el #garrotweet, que va tenir un paper força actiu durant tota la jornada. Tot plegat va anar animat per una backband de primera amb Marc Serrats al capdavant.

L’últim

I després de cinc anys, Transglosadors s’acaba. Com qualsevol projecte, comenta Caterina Canyelles, glosadora i presidenta de Cor de Carxofa, Transglosadors va néixer, va créixer, ha donat els seus fruits i ara s’ha d’acabar. Ja ha fet la feina que havia de fer, la pretensió no era que durés per sempre. Això no vol dir, ni molt menys, que l’associació deixi de fer altres coses per recuperar, estimular i difondre la glosa en català.

S’acaba el Transglosadors / Però una cosa jo us diria / Podem estar ben contents / De la bona companyia.

_____________

#garrotweet

Per segona vegada a Transglosadors, Twitter va resultar una eina innovadora útil per donar veu tant a aquells que no eren a l’acte en persona, com al públic o els mateixos glosadors que volguessin interactuar i provar sort amb els garrotweets.

Què és un garrotweet? Com descriu el col·lectiu Cor de Carxofa, “és el fill esguerrat dels garrotins, però només per escrit. És a dir, que són quatre versos de set síl·labes amb rima, com a mínim, entre el segon i el quart vers”.

Roc Casagran, el jove poeta de Sabadell, va ser qui es va encarregar d’anar proposant temes a Twitter perquè la gent participés d’una manera semblant al concurs que s’estava duent a terme a l’escenari de La Farinera.

(Article publicat a l'edició en paper del Setmanari de Comunicació Directa, número 260, 8 de febrer de 2012.) La publicació en paper conté alguns canvis d'edició.

Reflexions conspiratòries

Sembla que, finalment, sí que he après coses a les classes de català de la universitat. I sobretot he tingut ocasió de reflexionar. Fa unes setmanes vam estar fent un debat que portava el nom de “Catalunya is not spain”. Amb això ja ho dic gairebé tot. La qüestió és que analitzàvem el tema a partir dels mitjans de comunicació, i vam estar veient alguns programes que s’emeten a televisions i ràdios de dretes que, realment, escandalitzen i molt. L’insult gratuït flotava per l’ambient dels platós. Sobre això, vam estar comentant que aquí, als mitjans catalans, mai hi trobaríem unes acusacions com les que apareixen a Intereconomía, o com les que llença Jiménez Losantos al seu programa absolutament denigrant.

Parlant, doncs, d’aquest tema, se’m va acudir una cosa, una espècie de conspiració, una manera d’aconseguir la independència de Catalunya.

Què passaria si un mitjà de comunicació català produís un programa com aquest que acabo d’esmentar? Quan ho fa Espanya no passa res però, si ho fes Catalunya, no és ben cert que ens emportaríem una bona bufetada i, probablement, una multa, i diverses acusacions per diversos motius i diverses collonades. Un cop aquí, segurament es tancaria el programa en qüestió, hi hauria censura al mitjà, etc. I què passaria, a més, si el programa formés part d’una cadena pública? No és molt probable que aquesta acabés desapareixent? Que la tanquessin des del Govern? (Plantejo suposicions, però estic segura que això no passaria a una cadena espanyola.)

Aquí és on entra el poder del poble.

Ens trobem, actualment, en què hi ha una part de la població de Catalunya que té clar que vol la independència, una altra part que no la vol i una altra que no s’inclina per cap opció. Estic convençuda que si desaparegués tv3, considerant que és el mitjà de comunicació públic català de major rellevància, moltes de les persones que no veuen clara la independència canviarien d’opinió, per la forta repressió que exerciria el Govern espanyol sobre Catalunya. I a bogeria del poble, l’excitació, la indignació... del poble serien molt més fortes que la repressió. CAOS, CAOS, CAOS!!!

Catalunya s’acabaria revelant contra Espanya i aconseguiríem la merescuda independència.